Pancartes i preguntes

Maria Dolors Renau

Article de Maria Dolors Renau, pedagoga i psicòloga. 

Publicat avui a El Punt 

La vida política de Catalunya s'està accelerant els darrers temps. Es produeixen manifestacions ciutadanes que expressen anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d'institucions destinades a garantir el benestar social i la igualtat d'oportunitats per a una àmplia majoria, és a dir, a garantir els drets fonamentals de tota persona. D'altres, sobretot la de la Diada, agombolada darrere la gran pancarta de la “independència”, reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació amb l'Estat espanyol.

Curiosament i per primer cop en els últims temps, ningú ha discutit el nombre d'assistents, com en un inèdit acord, mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser el primer motiu de debat. D'altra banda, la resposta institucional, la del govern i la dels partits que li donen suport, ha estat radicalment diferent en un cas i en l'altre. Això fa pensar. Mentre que les moltes manifestacions en pro dels drets de les persones –la sanitat, l'educació i la protecció als més desvalguts, a una feina, a la cultura– no han fet bellugar ni un pam el camí del govern, les destinades a proposar una separació de l'Estat espanyol han dut l'executiu a moure's, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta. Una pancarta que diu molt. Però que explica poc. Seductora en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència, canalitza sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes… Però també tapa totes les vergonyes. I amaga la sordesa que les manifestacions socials han rebut i reben com a resposta.

A menys que es cregui en l'existència de la màgia, darrere les pancartes que proposen la independència resta una colla de preguntes que de moment no tenen resposta. No ens expliquen, els responsables institucionals que s'hi han sumat amb tanta decisió, quina Catalunya independent volen. Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin el preu. Hi haurà víctimes? Jugarem a bons i dolents? El procés ens farà millors persones, més solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats més desconfiats envers els que no són com nosaltres? Tendirem més a donar sempre tota la culpa als altres? Més endavant, com serà la nova Catalunya? Serà solidària o dividida i despietada? Quan siguem lliures, donarem suport a l'escola pública? Tornarem a disposar d'una sanitat decent i efectiva? Atendrem els minusvàlids i els dependents com es mereixen? Tractarem les persones immigrades com a iguals o bé, com diuen alguns que aguanten pancartes, creurem que els que vénen de fora no tenen els mateixos drets humans que els d'aquí? Són preguntes pertinents sobretot quan no s'escolta el clam dels que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa els països més igualitaris, més pròspers, més cohesionats, més intel·ligents. Països on fa de més bon viure. I no tracta d'això, la política? Sí, hi ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen que hi ha altres maneres, moltes altres, de distribuir els escassos recursos; que existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara acceptem destruir bona part del teixit social que ens ha fet créixer humanament? Dues paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explícites. Fóra bo que Catalunya mantingués intacta la seva enriquidora pluralitat cultural, la seva creativa barreja humana, la seva capacitat de diàleg.

si no és que, enlluernats per la brillantor de l'espectacle, comencem a creure en un futur dibuixat a cops de vareta màgica.