domingo, 19 de mayo de 2013

El malson del retorn al passat


Article escrit per Ma Àngels Viladot i Presas, és Professora consultora de les assignatures: Bilingüisme i educació, i Comunicació intergrupal i intercultural (Universitat Oberta de Catalunya)

El Consell de Ministres ha donat llum verda a la reforma educativa no universitària, a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació (LOMCE) per a la seva remissió immediata al Congrés dels Diputats. Si per el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i per l’Executiu en pes, es tracta de la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, som davant d’una de les embranzides més brutals de la dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme com a rerefons, aquesta llei intenta retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més de trenta anys. 

El “lingüicidi” és l’obsessió malaltissa d’aquesta ideologia la qual atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut majoria absoluta a Espanya. Sinó ¿com s’entén que es mani per llei que el ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després passarà la factura a la Generalitat de Catalunya?; ¿com s’entén que, en paraules exactes del ministre, aquesta mesura es consideri “excepcional i transitòria a l’espera que s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques catalanes”? 

Aquest ranci imperialisme castellà ancorat en el Segle d’Or espanyol és, com a mínim, patètic. Quan l’or i la plata arribaven del nou món la reialesa i l’aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaldre despietadament el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els llibres d’història també des d’ara es redactaran a Madrid, d’aquesta part de la Història els del PP en donaran una visió feta a la seva mida, ben allunyada de la realitat. I basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en el seu passat de privilegis el que pretenen és enderrocar el model català, un model integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns excel·lents resultats acadèmics. 

Dividir la població d’edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l’unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i potser la més forta escomesa d’aquesta ideologia i Catalunya no ha de permetre de cap de les maneres el retrocés al qual ens condueix. Però no només per un sentiment de país sinó i sobretot per un model de societat que és el que correspon al segle XXI; no ho hem de permetre per molt poderoses que siguin les forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs fins arribar no només a anys sinó a segles enrere. 

Permetin-me que els parli de les escoles inclusives, d’aquest concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permetin-me que citi el meu llibre “De la picaresca als videojocs” (2013, Ed. UOC), tot dient que “l’origen del concepte inclusió educativa se situa en el fòrum internacional de la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a Jomtien, Tailàndia, el 1990. L’educació inclusiva es presenta com un dret de totes les criatures, i no només d’aquelles qualificades amb necessitats educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el normal és que els éssers humans siguin diferents) i d’equitat en l’accés a una educació de qualitat per a tothom. 
L’educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó que valora explícitament l’existència d’aquesta diversitat. S’assumeix així que cada persona difereix d’una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones.” 

De manera que els principis de l’escola inclusiva estan ideològicament vinculats amb les metes de l’educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a la segregació dels alumnes per raó de llengua com sí que permet fer-ho la llei Wert. 

Els programes d’immersió són un dels èxits més grans aconseguits d’inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment excepte pels partits espanyolistes que una vegada més són la nota discordant. ¿Quan se situaran en el segle XXI i amb el que això comporta? ¿Quan seran partits europeus i no només per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita que ja dura massa anys. 

viernes, 17 de mayo de 2013

El burca i la Gihad Topless



Article de Miquel Molina  publicat a La Vanguardia, el 15 de maig del 2013
 
Hi ha diversos llocs comuns associats al feminisme. 


Dos estan d’actualitat: d’una banda, se sol etzibar a “les feministes” –així, en general– que toleren menys el masclisme autòcton que el dels països musulmans, per allò del respecte a la multiculturalitat tan propi del progressisme. De l’altra, s’associa la defensa dels drets de la dona als partits d’esquerra. Què hi ha de cert i què hi ha de càrrega ideològica? Les militants sextremistes de Femen han posat el primer en qüestió.



Des de fa mesos, aquest col·lectiu de dones sorgit a Ucraïna –segurament recordeu que solen irrompre en actes públics amb el tors nu– denuncia la submissió de la dona en les societats islàmiques. La mobilització respon al nom de Gihad Topless i consisteix en accions de carrer i en una rebel·lió virtual: dones que viuen en països musulmans pengen a la xarxa les seves fotos amb els y6ighkpits nus i frases en àrab amb lemes antimasclistes. Aquesta campanya es va iniciar en solidaritat amb una noia tunisiana que va denunciar amenaces. Coincideix amb altres iniciatives que critiquen, amb la radicalitat marca de la casa, la marginació de la dona a l’Església catòlica.



Que Femen sigui un col·lectiu que s’oposa a la prostitució el situa en conflicto amb el discurs que manté part de l’esquerra, aquella que té una visió romàntica i alliberadora del comerç sexual i que no veu com les xarxes de traficants d’esclaves s’han anat quedant en els últims anys amb gairebé tot el negoci. Són els mateixos partits d’esquerres que van haver de pronunciar-se el mes passat en el Parlament davant la proposta de Ciutadans de prohibir l’ús del burca per qüestions de seguretat i per garantir “el dret al lliure desenvolupament de la personalitat individual”.



Cap d’ells va secundar la iniciativa (tots els grups van votar-hi en contra, menys el PP, que es va abstenir), similar a la que va impulsar l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros. Per justificar el seu rebuig, CiU, PSC, ICV, ERC i la CUP es van emparar en qüestions formals, en la inexistència –segons la majoria– d’un autèntic problema del burca a Catalunya, en el risc de criminalitzar les dones afectades o en la necessitat de respectar la cultura musulmana.



Aquell debat, que es va celebrar en un hemicicle semi buit, ha tingut la seva prolongació fora del Parlament: un grup de dones de l’organització Feministes de Catalunya prepara per als propers dies una acció destinada a “fer reflexionar” diputades i diputats sobre la seva decisió de no actuar al seu dia contra el vel integral de les musulmanes. Si es revisa aquell debat al web del Parlament, es té la impressió que als grups els va influir més el rebuig que genera Ciutadans que la repulsió que provoca veure com circulen per les nostres ciutats autèntiques presons humanes amb la presonera dins. Són molt poques, és cert. Però, com va dir Ros, actuar per llei contra el burca té una finalitat pedagògica. Convé deixar clar que primer són els drets humans i, després, els costums.

Article en PDF 

lunes, 13 de mayo de 2013

Laura Freixas publica “Una vida subterránea. Diario 1991-1994″

Laura Freixas ha publicado un nuevo libro. “Una vida subterránea. Diario 1991-1994″
 
Una joven escritora que trata de «sacar adelante» su primera novela, su deseo de tener hijos, su matrimonio; la vida, en definitiva. Una escritora que se analiza, primero ante su psicoanalista, después ante los lectores de este magnífico libro, a la vez diario de una mujer y diario de una generación, relato de una vivencia y relato de una transformación. Las lecturas amadas y la vida social, las casas por habitar y las promesas por cumplir.  

El deseo de «hacer» la obra; de ser, por encima de todo, escritora. La generación a la que pertenece nuestra autora recuperó para la literatura española el gusto por la escritura diarística, pero son pocos, por desgracia, los testimonios femeninos.  

De ahí el interés extra de Una vida subterránea. Diario 1991-1994. Pero que su firma sea femenina no es, en realidad, lo relevante: la oportunidad de este texto viene dada por su calidad literaria y por el modo en que engarza vida y literatura de una manera fuera de lo común, con una sinceridad arrolladora. 

Pocas obras como ésta tan viscerales y expuestas a la verdad, hasta la confesión total. Que no suene a tópico: literatura en estado puro“.

¿Te inetersa la historia? Aquí puedes leer las primeras páginas

Editorial Errata Naturae

domingo, 12 de mayo de 2013

Neix l'Observatori Cultural de Gènere per la paritat en la cultura


Article publicat a La Independent 

LOGO_OCG
L'OBSERVATORI CULTURAL DE GÈNERE (OCG), amb Ma. Àngels Cabré com a directora, s'ha posat en marxa amb la intenció de treballar per la paritat en la cultura.
L'OCG, nascuda la primavera de 2013, vol ser un fòrum de reflexió, debat i acció al voltant de les dones que treballen en els diversos àmbits de la cultura a Catalunya. És defineix com un òrgan independent no vinculat a cap partit polític, o organisme, tot i que hi vol tenir relacions d'intercanvi per un diàleg al voltant dels seus objectius.
M_NGELES_CABR
Ma. Ángels Cabré, escriptora, articulista i directora de l'OCG
La paritat entesa "com un element imprescindible per a la construcció d'un futur culturalment més fèrtil i democràtic" tal i com diuen les seves responsables, dones de la cultura catalana d'orientació feminista que "creiem fermament que un altre panorama cultural, més paritari i més democràtic, és possible" diuen i afegeixen: "Pensem en la cultura transversalment, com un tot global".

Pertanyen a diversos camps de la cultura com ara el cinema, el periodisme, la literatura i les arts plàstiques, i afirmen: "Ens neguem a perpetuar esquemes culturals androcèntrics, i en conseqüència esbiaixats, en què els models que serveixen com a miralls són encara masculins i on les dones, com instruments i objectes artístics, ocupem llocs subsidiaris i en ocasions degradants".

L'OCG seria doncs un instrument útil per promoure la reflexió sobre aquesta temàtica, per aixó les seves responsables ja han començat a analitzar diversos sectors culturals. També tenen la intenció "d'organitzar activitats destinades a incentivar la creació feta per dones, des del convenciment de que aquestes estan encara poc representades".

Objectius
Els seus 9 objectius són:
-Denunciar la minsa presència de les dones en la cultura i analitzar les causes d'aquesta desigualtat de gènere, així com els mecanismes de perpetuació que les fan ocupar en menor grau els llocs de responsabilitat.
-Defensar i impulsar la visibilitat de les dones en els diferents sectors culturals.
-Promoure el debat públic entorn d'una qüestió d'abast tan general.
-Sensibilitzar la societat davant la discriminació per raó de sexe per fomentar-ne la paritat i fer possible una presència i una representativitat més justa d'homes i dones en la cultura.
-Conscienciar les dones joves de la importància de no negar aquesta realitat injusta i perjudicial per a tots i totes, per tal de propiciar la continuïtat d'aquest reclam de paritat.
-Incentivar l'apoderament de les dones en els diversos àmbits culturals.
-Impulsar noves polítiques destinades a esmenar la desigualtat per raó de sexe en la cultura.
-Col.laborar estretament amb altres grups i associacions per posar en marxa noves eines que permetin la consolidació d'un nou horitzó cultural.
-Fomentar la cultura com a eina fonamental de cohesió social i instrument imprescindible per assolir un marc de convivència paritari.

Al seu web ja trobareu informes com l' "Informe Sinde" Mujeres y cultura. Políticas de Igualdad (Madrid, Ministerio de Cultura, 2011) i l' "Informe CoNCA 2012" Crisi/incerteses/sinergies. Estat de la cultura i de les arts 01-2013. Informe anual sobre l'estat de la cultura i de les arts de Catalunya 2012 (Barcelona, 2013).

jueves, 9 de mayo de 2013

“Burkas” i feminisme de saló al Parlament


ELS MIOLS D'ISIDORO a Catalunyapress 

El meu senyoret, el gallec, segueix entussodit a mantenir-me tenir-me a dieta de política així que li he dit que parlaria de drets i dones, que això, en aquest país, sembla que no es considera política, simplement coses de dones.

I és que les meves ratolines vermelles estan garratibades amb el que va succeir al Parlament quan es va votar una proposició de modificació de la llei de llibertat religiosa, que tenia com a finalitat prohibir el “burka” en els nostres espais públics.

Ni s'ho imaginen com es van posar ses senyories!, i entengui's la manera gallega amb la qual els anomeno d'aquesta manera. Tots i totes d'acord en agafar-ho amb paper de fumar quan es tracta de drets que tenen a veure amb les dones i les religions. Des d'Iceta (PSC), un senyor que ha d'estar cansat de les lluites dels moviments feministes -i que sembla portar un casc de moto en les neurones-, passant per la seva col·lega Ribas (ICV), que considera que si et lliguen amb una corretja de Chanel o similar ja ets una persona lliure, i acabant amb Fernández (CUP) que va desplegar, davant els complaguts nassos de les seves senyories, tot el repertori dels fantasmes que més tem aquesta esquerra que va perdre el seu nom quan es va posar de genolls davant els poders financers, rematant el seu exhibicionisme d'erudició amb el següent i lúcid pensament: si no veiem el problema és que no existeix. Afirmació que va tranquil·litzar enormement ses senyories, que van quedar en perfecta unió i a punt d’assemblar-se a “la santa compaña”.

Expliquen les meves amigues ratolines que el pitjor va ser quan ses senyories es van adonar que el seu vergonyós argumentari havia traspassat les parets del Parlament, malgrat el silenci dels mitjans, i que moltes dones feministes indignades volien mobilitzar-se, aleshores van llançar al seu exèrcit de dones submises a l'aparell a defensar, de forma encara més vergonyosa, als seus “feministoides de saló”. L'intent de boicot de l'acció del grup ha estat fidel reflex de com s'han allunyat de la ciutadania, especialment de les dones. S'han utilitzat tots i cadascun dels argumentaris d'aquests aparatichs que subsumeixen, transaccionen i apel·len a majories que solament poden fabricar-se actuant “a la búlgara” . M'expliquen que no han pogut parar-les i això els ha posat dels nervis. I, ja se sap, quan les seves senyories es posen nervioses creen una Comissió d'Estudi com a infusió cerebral, ja que la Comissió paralitza qualsevol política “ad infinitum”…

I dic jo, al país dels eufemismes on totes les dones havien d'estar boges per poder avortar fins que se'ls va respectar la seva voluntat i capacitat per decidir, ara es posen aquests “feministos de saló” pusil•lànimes perquè obrir la possibilitat que les dones puguin alliberar-se de la presó del “burka” i el “nicab”, es fa de forma obliqua apel•lant a la seguretat pública en lloc de a la defensa d'un Estat Laic? 

Miau!!!Marramiauuuu!!!!

lunes, 6 de mayo de 2013

Un casc de moto anomenat Burca...


Article de Gemma Lienas, escriptora, publicat al seu bloc
La setmana passada el Parlament català va rebutjar una proposta de Ciutadans per prohibir burques i niqabs als llocs públics. Els arguments dels diferents partits per votar-hi en contra van ser d’allò més peregrins. El més bèstia, el d’en Miquel Iceta, que va comparar el burca amb un casc de moto. Deunido! Com m’agradaria que el senyor Iceta hagués d’anar-hi engabiat durant tan sols un dia. El burca és una presó de roba, d’uns quants quilos de pes, que impedeix tenir una bona visió de l’espai, que limita el moviment i que, és clar, provoca molts accidents, a més de destruir l’autoestima de les dones obligades a portar-la. Tot perquè, segons certes cultures, elles han d’anar tapades per evitar ser un objecte de desig dels homes. Posats a fer, podrien embenar-los els ulls a ells i problema resolt, dic jo!
Quan vaig saber el resultat de la votació al Parlament ─notícia difícil de trobar perquè els mitjans no se’n van fer ressò─, em van caure les llàgrimes de pena i de ràbia. Una ocasió perduda per defensar els drets d’aquelles que més pelut ho tenen! I vaig recordar un llibre de l’any 2000, El grito silenciado, que l’Anna Tortajada va escriure a partir d’un viatge fet a Afganistan, durant el qual va recollir les lamentacions de les dones afganeses forçades a vestir el burca. “Ajudeu-nos, dones occidentals”, demanaven elles. Qui ens ho havia d’haver dit que, tretze anys després –invasió nord-americana inclosa!-, no tan sols les dones d’aquell país continuarien dins de la presó de tela sinó que les que arriben a Catalunya tampoc no rebrien l’ajuda de la nostra classe política per poder-ne sortir.
Hi ha qui pensa que les musulmanes es plantifiquen el burca o el nicab perquè en tenen ganes i que nosaltres, com a occidentals, no podem imposar-los un canvi d’indumentària. Potser sí que n’hi ha que es vesteixen de fantasmes perquè “volen“ (hi estan tan acostumades que ni es plantegen una altra possibilitat), però això no ha de ser obstacle perquè defensem la dignitat i la salut de les dones i declarem il·legal l’ús d’aquestes vestimentes. També hem posat en peu la llei contra la violència masclista malgrat que hi ha dones que proclamen el seu amor cap al seu agressor. En tot cas, jo em poso al costat d’aquelles que no volen dur-les i agrairien tenir la llei de la seva banda com a argument per tancar-los la boca als marits, pares, germans, imams… Ho sé perquè he parlat amb musulmanes que no volen portar vels de cap mena i ho sé també perquè, als anys cinquanta, com a filla d’un home amb mentalitat ben patriarcal, hauria donat qualsevol cosa perquè la llei em protegís de les seves idees educatives. Però durant la dictadura franquista això no era possible. En l’etapa democràtica, hauria de ser-ho.
Hi ha qui pensa que les musulmanes velades tindran l’oportunitat de socialitzar si permetem que continuïn duent niqabs i burques. De debò? No heu observat que una dona amb burca o niqab mai no va sola? Sempre van de dues en dues: una jove i una gran, que li fa de carrabina i li impedeix establir relacions fora de casa. A més, els cascs de moto deixen poques possibilitats per comunicar-se amb els altres; si ho vols fer, te’ls has de treure. No sé si m’explico… Aquest argument de “pobres així podran sortir de casa” és totalment fal·laç. Jo el vaig viure a Estrasburg, on la comunitat musulmana va reclamar un horari només per a dones a la piscina municipal, i el govern de la ciutat –socialista!- va admetre-ho perquè, si no, “pobretes, no podrien banyar-se”. O sigui, a la França republicana s’anava enrere com els crancs.
L’any 1968 posar-se una minifaldilla era un acte de rebel·lió contra el patriarcat. Jo me la plantificava quan ja havia sortit de casa i em sentia cofoia de desafiar (ni que fos lluny dels seus ulls) la imposició paterna de decòrum. És veritat (i una autèntica desgràcia) que actualment aquesta demostració de força contra les lleis patriarcals hagi estat pervertida per la indústria de la moda, la qual ha exagerat les formes fins a l’extrem d’hipersexualitzar les nostres nenes i fer-les semblar putes en miniatura.

No us amoïneu, però, ja s’albiren canvis a l’horitzó: dels Estats Units arriba el moviment “per la decència en la manera de vestir”. Diu la Julia Chew, una dissenyadora jove que en forma part: “Els meus dissenys estan inspirats pel meu gran respecte cap a Déu”.
Potser si el moviment s’imposa serà el moment de despenjar les minifaldilles de l’armari i tornar-nos-les a posar.

miércoles, 1 de mayo de 2013

Cròniques d'una vida sense justícia

Ma Àngels Viladot
Us recomanem aquest document de la Dra Ma Àngels Viladot sobre la situació i el tracte discriminatori que reben les dones musulmanes.