domingo, 23 de agosto de 2015

7, 11, 17, i a l’agost, quantes?

Marina Subirats

Article de Marina Subirats, Catedràtica Emèrita de Sociologia a la UAB, publicat a l'Ara.cat

7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des de l’inici de l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones assassinades per homes sovint molt propers, parelles o ex-parelles. Cal afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts que també en un context familiar, típic del que coneixem com a violència de gènere. El degoteig de feminicidis espaordidors puntua aquests dies calorosos com una maledicció que no aconseguim superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars de felicitat a dojo.

Per què a l’estiu aquests crims s’aguditzen? Per què no aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra atenció. Que no totes les morts son iguals, no totes pesen el mateix. Les de dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col.lectiva.

Anem per parts: per què ara? Doncs bé, des de finals del segle XIX, quan es va  estudiar la influència de causes socials damunt el suïcidi, va quedar clar que en els períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de feina, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè son moments en que les persones que no poden gaudir de les relacions d’acord amb els estereotips existents es senten pitjor, experimenten de forma insuportable la seva incapacitat de fer com els altres. Val també això per als homicidis? Molt probablement, i especialment pels assassinats que es produeixen en el context familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques de platges al sol i vespres romàntics posen de relleu que la pròpia vida és un desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis son només la punta de l’iceberg; quantes dones, aquest estiu, no estan patint també més maltractaments que mai?
La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar a la parella és una reacció masculina i no femenina? Gairebé els únics casos que es coneixen de dones que maten la parella son en defensa pròpia i de les criatures, quan ja s’ha sofert molt i s’ha intentat tot. 

Fa anys que treballo sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat n’és una component obligada, exigida fins i tot, que s’estimula en el nen quan no la mostra de manera espontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer emprant la violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpa fàcil: és clar que existeix i fa el seu paper, però molt més hi contribueixen la societat i la cultura, que els regala armes des la petita infància, que els ensenya a gaudir matant virtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles, pròpies de dones. Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, sabeu quants homes moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que les dones va ser un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, però també per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom.

Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel, no farem res. És la cultura que ha de canviar, és l’educació des de la infància, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i la solidaritat, enlloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I lamentablement, això no prospera. A més de 10 anys de l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, no s’han dut a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educació per a la ciutadania, que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text, que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han anomenat les persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis. Ben al contrari, els consells escolars han quedat afeblits. I, evidentment, s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a les dones que corren el perill de maltractaments.

Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només serveixen per anunciar que ja s’ha fet tot el que calia. Sabem perquè es produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i com fer-ho. Sabem que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga i constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers. És hora que, dones i homes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.