El treball domèstic de les nenes al món

Ma Àngels Viladot i Presas

Recomanem la lectura d'aquest article de Ma Àngels Viladot, Doctora en Psicologia social per la UB, Professora Consultora a la UOC i Directora de l'Editorial Aresta, publicat a Vilaweb.

Les inquietuds sense precedents pels drets humans dels infants situen el treball infantil (218 milions d’infants de 5 a 17 anys treballadors al món) en el centre de l'agenda internacional. El 60 per cent d’aquests infants treballen en l'agricultura i el 25,6 per cent en el sector serveis, en comparació amb el 7 per cent que ho fa a l’industria. A més de l'OIT, altres institucions internacionals (en particular, Unicef, el Banc Mundial i la Comissió de Drets Humans de l'ONU) han pres embranzida en la defensa dels drets dels infants en aquest àmbit d’urgent intervenció. Parlem d’una constel·lació oberta de persones, grups, organitzacions i governs que se centren i es comprometen a posar els colzes per eliminar el treball infantil perniciós, en totes les àrees laborals on aquest es palesa.

Una de les formes de treball infantil en el món són les feines domèstiques a tercers i de les quals se’n parla poc, tal vegada perquè es desconeix l’horror que s’hi oculta. Tot i que sospito que la raó és més evident: les labors domèstiques desperten poc interès perquè són concebudes tasques menors i, de fet, quina mena de lligam hi pot haver amb la violència envers les nenes? Doncs perquè són sobretot elles les que fan treballs domèstics i la immensa majoria en condicions anàlogues a l'esclavitud.

Òbviament aquestes petites treballadors domèstiques són comminades pels seus pares i germans a feinejar per tercers per incrementar els miserables ingressos familiars. Però a més de la pobresa, hi ha també altres factors que desencadenen aquesta situació, com ara la discriminació masclista. Ens sembla que abraçar el treball domèstic infantil únicament en termes de drets dels infants o en termes relatius a les normatives laborals és insuficient i parcial. L’evidència ens castiga confirmant-nos que és una pràctica enormement feminitzada. I és clar, les normes socials tan profundament arrelades prescriuen que el treball domèstic és fonamentalment un àmbit de dones. Per tant no ens ha de sorprendre que, en el treball de servents infantils, les nenes siguin majoria per golejada. Del nombre total d’infants de 5 a 17 anys que fan treball domèstic, un 73 per cent són nenes i el 27 per cent són nens.

En aquest escenari tan androcèntric no és sorprenent que moltes d'aquestes nenes no estiguin escolaritzades i segueixin el camí de les seves mares com a treballadores de la llar. D’aquí que dos terços (el 66,6 per cent) dels 776 milions de persones analfabetes al món siguin dones; és a dir, aproximadament 518 milions: una indicació de la contínua falta de valor relatiu que es concedeix a l'educació de les nenes en molts països.

Els els estereotips i els rols de gènere prescriuen educar els nois ja que després tindran més oportunitats en el mercat laboral i a les dones a quedar-se a casa per tenir cura dels seus germans i fer tasques domèstiques per la família o per a tercers, una ferma i solida preparació cap el matrimoni i la maternitat. Quan aquestes nenes arriben a l'adolescència, els seus pares acusen les escoles de ser llocs insegurs pels riscos d'assetjament sexual i violacions a què s'exposen les seves filles, tant en la pròpia escola com en el trajecte fins arribar-hi; la qual cosa posa llenya a l’estesa creença que l'escola no és un lloc pertinent per a les nenes atès el seu rol futur com a esposes i mares. L’accés diferencial a l'educació implica que quan les nenes compleixen l'edat mínima per poder treballar la majoria carreguen a les esquenes un indigne desavantatge social i econòmic. A les conviccions populars que discriminen greument a les noies s’hi afegeix l’error en entendre que l’educació és un servei i no, en canvi, un dret humà.

La gran majoria d’aquesta mainada treballadores domèstiques viuen en el mateix l’habitacle de les famílies que les “acullen”, després d’un acord amb les famílies respectives. Famílies que cedeixen les seves nenes a altres econòmicament més ben situades, no en qualitat de “treballadores” sinó com a “filles”, encara que els pares saben (però no volen saber-ho) que seran esclavitzades. El caràcter informal d'aquest acord sembla convenient tant per als pares com per als que es queden les nenes, en el sentit que els primers volen creure que les seves filles gaudiran de la protecció del nou entorn familiar i els segons estan convençuts que presten assistència a les criatures i les respectives famílies. Són criatures pobres que poden tenir un origen ètnic diferent amb una llengua diferent o bé pertanyen a un grup social considerat inferior al de la família que les ajornala i és probable que no tinguin educació bàsica, el que dificulta que sàpiguen protegir els seus propis drets, això si és que saben que els tenen. Com ja he dit, aquestes desigualtats econòmiques accentuen en la família que les aixopluga el convenciment que està fent un favor a la nena i a la seva família. Tot un conjunt de despropòsits que crea una situació ambigua que confon les criatures ja que són explotades però, en canvi, no són considerades unes treballadores. Viuen en el mateix entorn familiar però reben un tracte discriminatori i de violència.

La manca d'assistència, d’afecte de l’entorn familiar i protecció jurídica per part de les instàncies dels governs representa un descarnat atemptat al drets humans i benestar d’aquestes criatures desvalgudes ja que es disfressa com una acció lloable un arranjament que oculta condicions abusives de treball, maltractament i violència física i psicològica. Aquetes petites criades ens ploren que l'experiència diària de discriminació i aïllament és la part més difícil de la seva vida. Dissortada i tendra mainada, no és ni el maltractament físic o verbal, ni la manca de béns materials, ni fins i tot la falta de menjar el que més els perfora l’ànima amb una profunda infelicitat sinó l'exclusió, l’abandonament, la manca de respecte, la ingratitud i la solitud, i tota mena de menyscabaments a les seves necessitats de tendresa i acolliment.

El treball infantil domèstic no només és un treball abominable per la seva naturalesa, és a dir, per les condicions en què s’efectua (amb altíssimes probabilitats que la salut d’aquestes criatures quedi malmesa), sinó, a més, per la manca de seguretat i les implicacions morals atès els seu demostrat lligam amb el reclutament de moltes d’aquestes nenes per a la prostitució i utilització en activitats il·lícites (producció i tràfic d’estupefaents).

El tràfic infantil afecta a prop d’1,2 milions d’infants cada dia. Una gran majoria d’aquestes criatures són nenes a les quals se’ls prometen feines meravelloses i acaben en llocs on les exploten ocupadors sense escrúpols. La finalitat de la gran majoria d’aquests traficants és lucrar-se amb les criatures destinant-les al comerç sexual; enganyen a les famílies de les nenes (les quals són traslladades a les ciutats des de les zones rurals pels mateixos traficants) garantint-lis ocupació de criades quan el que els espera és treball de prostitutes o en la pornografia. Són venudes, abandonades a l’ horror de l’abús nu, sense pal·liatius, del qual no poden escapar. Falta molt encara perquè puguem dir que hem escombrat de la faç de la Terra la tirania de la pobresa que pateixen aquests milions de nenes, el despotisme del masclisme i els baixos instints d’aquells que se’n gaudeixen esclavitzant-les i dels que es lucren amb els seus cossos.