L’ús pervers de les tradicions culturals i els drets humans de les dones

Ma Àngels Viladot 

Article de Ma Àngels Viladot, publicat a Catalunya Plural 

D’aquesta manera molts governs donen ales a la violència masclista que es perpetra en els seus respectius països. Ja que la religió mai ha jugat cap paper en l’emancipació del sexe femení, no és sorprenent trobar en aquests països moviments religiosos neopatriarcales a l’avantguarda d’una generalitzada reacció antidones. Moviments fonamentalistes que estan exercint pressió sobre els governs amb l’objectiu de revertir els èxits del gènere femení, fins al punt que en diferents parts del planeta han quedat aniquilats o estan greument amenaçats. Així es veu en els debats internacionals, on hi ha governs que intenten impugnar lleis i defensen pràctiques que atempten contra els drets humans de les dones en nom de l’avui en dia qüestionat relativisme cultural, quan, a més, les tradicions també poden ser creades.

És clar que també hi ha moltes persones que s’enfronten a les situacions d’injustícia social i, desafiant les normes culturals, avantposen els drets humans. És per això que hem de celebrar encara més que el passat 27 de novembre de 2013, dos dies abans del Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, l’ONU aprovés la primera resolució de la història a favor de la protecció de les defensores. És a dir, a favor de totes aquelles dones que, individualment o col·lectivament, són actives defensores dels drets de les persones, incloent-hi els drets de les dones i les nenes. Una resolució que em sembla d’allò més necessària tenint en compte que l’activisme de les dones defensores dels drets humans és una greu amenaça per al poder fonamentalista i masclista, i per aquest motiu cal vigilar per elles.

En democràcia estem molt lluny (o hauríem d’estar) de la vuitcentista perspectiva que encara avui en dia proclama que la cultura dels països és un conjunt de creences i pràctiques fixes i prescriptives. Per sort estem inserits en una visió democràtica del món que postula que el que pensem que hauríem o no hauríem de conservar varia en el temps. Aquest enfocament entén la cultura i les tradicions d’un país com un pòsit canviant de discursos, relacions de poder i processos socials, econòmics i polítics. És a dir, defensa que els valors i les tradicions culturals no són béns intocables ni immutables sinó tot el contrari. No obstant això, si bé per a molts Estats això és inqüestionablement així, per a molts altres les tradicions culturals poden ser, segons els convingui, o bé actius immutables o bé susceptibles d’evolució. El cinisme és aclaparador. Així m’ho sembla quan, per exemple, els governants integren i potencien amb molt orgull tecnologies que afecten massivament a la cultura i les pràctiques tradicionals dels seus països, en canvi, no només mantenen inamovible sinó que incentiven la condició d’inferioritat de les dones utilitzant com a excusa les tradicions i pràctiques culturals. Però clar, els panegiristes de la tradició cultural envers les dones solen ser les autoritats i líders polítics, i no les dones els drets ultratgen, no les dones que són colpejades, violades, prostituïdes o assassinades.

És la fluïdesa de la cultura el que ens permet desafiar les normes culturals que comporten atrocitats cap a les persones i articular valors que respectin els drets humans. No obstant això, en massa llocs i per a masses persones els drets humans i la promulgació de lleis per protegir no passen de ser quimeres. La lluita contra la vulneració dels drets humans de les dones i les nenes, en particular el dret a una vida lliure de violència masclista, és potser un dels reptes més difícils, tenint en compte, a més, els gravíssims retrocessos registrats en el món actual. Perquè, efectivament, la violència de gènere és una realitat in crescendo que posa els pèls de punta.

Estem parlant de milions de dones agredides violentament al món (incloc aquí a les menors de 18 anys) em refereixo a xifres que només són la punta de l’iceberg ja que, malauradament, són ingents les agressions que no es denuncien per por de les represàlies. Què passa? Com és que es tolera aquesta vergonyant situació? No cal dir que estem davant d’un genocidi mundial i un llast per al desenvolupament dels països. S’arriba a la conclusió que, per part d’alguns estats, les perverses manifestacions del masclisme reben poca o cap atenció, com si aquestes coses no mereixessin ser abordades, o almenys, tractades amb la serietat que tant urgeix.

El treball domèstic de les nenes al món

Ma Àngels Viladot i Presas

Recomanem la lectura d'aquest article de Ma Àngels Viladot, Doctora en Psicologia social per la UB, Professora Consultora a la UOC i Directora de l'Editorial Aresta, publicat a Vilaweb.

Les inquietuds sense precedents pels drets humans dels infants situen el treball infantil (218 milions d’infants de 5 a 17 anys treballadors al món) en el centre de l'agenda internacional. El 60 per cent d’aquests infants treballen en l'agricultura i el 25,6 per cent en el sector serveis, en comparació amb el 7 per cent que ho fa a l’industria. A més de l'OIT, altres institucions internacionals (en particular, Unicef, el Banc Mundial i la Comissió de Drets Humans de l'ONU) han pres embranzida en la defensa dels drets dels infants en aquest àmbit d’urgent intervenció. Parlem d’una constel·lació oberta de persones, grups, organitzacions i governs que se centren i es comprometen a posar els colzes per eliminar el treball infantil perniciós, en totes les àrees laborals on aquest es palesa.

Una de les formes de treball infantil en el món són les feines domèstiques a tercers i de les quals se’n parla poc, tal vegada perquè es desconeix l’horror que s’hi oculta. Tot i que sospito que la raó és més evident: les labors domèstiques desperten poc interès perquè són concebudes tasques menors i, de fet, quina mena de lligam hi pot haver amb la violència envers les nenes? Doncs perquè són sobretot elles les que fan treballs domèstics i la immensa majoria en condicions anàlogues a l'esclavitud.

Òbviament aquestes petites treballadors domèstiques són comminades pels seus pares i germans a feinejar per tercers per incrementar els miserables ingressos familiars. Però a més de la pobresa, hi ha també altres factors que desencadenen aquesta situació, com ara la discriminació masclista. Ens sembla que abraçar el treball domèstic infantil únicament en termes de drets dels infants o en termes relatius a les normatives laborals és insuficient i parcial. L’evidència ens castiga confirmant-nos que és una pràctica enormement feminitzada. I és clar, les normes socials tan profundament arrelades prescriuen que el treball domèstic és fonamentalment un àmbit de dones. Per tant no ens ha de sorprendre que, en el treball de servents infantils, les nenes siguin majoria per golejada. Del nombre total d’infants de 5 a 17 anys que fan treball domèstic, un 73 per cent són nenes i el 27 per cent són nens.

En aquest escenari tan androcèntric no és sorprenent que moltes d'aquestes nenes no estiguin escolaritzades i segueixin el camí de les seves mares com a treballadores de la llar. D’aquí que dos terços (el 66,6 per cent) dels 776 milions de persones analfabetes al món siguin dones; és a dir, aproximadament 518 milions: una indicació de la contínua falta de valor relatiu que es concedeix a l'educació de les nenes en molts països.

Els els estereotips i els rols de gènere prescriuen educar els nois ja que després tindran més oportunitats en el mercat laboral i a les dones a quedar-se a casa per tenir cura dels seus germans i fer tasques domèstiques per la família o per a tercers, una ferma i solida preparació cap el matrimoni i la maternitat. Quan aquestes nenes arriben a l'adolescència, els seus pares acusen les escoles de ser llocs insegurs pels riscos d'assetjament sexual i violacions a què s'exposen les seves filles, tant en la pròpia escola com en el trajecte fins arribar-hi; la qual cosa posa llenya a l’estesa creença que l'escola no és un lloc pertinent per a les nenes atès el seu rol futur com a esposes i mares. L’accés diferencial a l'educació implica que quan les nenes compleixen l'edat mínima per poder treballar la majoria carreguen a les esquenes un indigne desavantatge social i econòmic. A les conviccions populars que discriminen greument a les noies s’hi afegeix l’error en entendre que l’educació és un servei i no, en canvi, un dret humà.

La gran majoria d’aquesta mainada treballadores domèstiques viuen en el mateix l’habitacle de les famílies que les “acullen”, després d’un acord amb les famílies respectives. Famílies que cedeixen les seves nenes a altres econòmicament més ben situades, no en qualitat de “treballadores” sinó com a “filles”, encara que els pares saben (però no volen saber-ho) que seran esclavitzades. El caràcter informal d'aquest acord sembla convenient tant per als pares com per als que es queden les nenes, en el sentit que els primers volen creure que les seves filles gaudiran de la protecció del nou entorn familiar i els segons estan convençuts que presten assistència a les criatures i les respectives famílies. Són criatures pobres que poden tenir un origen ètnic diferent amb una llengua diferent o bé pertanyen a un grup social considerat inferior al de la família que les ajornala i és probable que no tinguin educació bàsica, el que dificulta que sàpiguen protegir els seus propis drets, això si és que saben que els tenen. Com ja he dit, aquestes desigualtats econòmiques accentuen en la família que les aixopluga el convenciment que està fent un favor a la nena i a la seva família. Tot un conjunt de despropòsits que crea una situació ambigua que confon les criatures ja que són explotades però, en canvi, no són considerades unes treballadores. Viuen en el mateix entorn familiar però reben un tracte discriminatori i de violència.

La manca d'assistència, d’afecte de l’entorn familiar i protecció jurídica per part de les instàncies dels governs representa un descarnat atemptat al drets humans i benestar d’aquestes criatures desvalgudes ja que es disfressa com una acció lloable un arranjament que oculta condicions abusives de treball, maltractament i violència física i psicològica. Aquetes petites criades ens ploren que l'experiència diària de discriminació i aïllament és la part més difícil de la seva vida. Dissortada i tendra mainada, no és ni el maltractament físic o verbal, ni la manca de béns materials, ni fins i tot la falta de menjar el que més els perfora l’ànima amb una profunda infelicitat sinó l'exclusió, l’abandonament, la manca de respecte, la ingratitud i la solitud, i tota mena de menyscabaments a les seves necessitats de tendresa i acolliment.

El treball infantil domèstic no només és un treball abominable per la seva naturalesa, és a dir, per les condicions en què s’efectua (amb altíssimes probabilitats que la salut d’aquestes criatures quedi malmesa), sinó, a més, per la manca de seguretat i les implicacions morals atès els seu demostrat lligam amb el reclutament de moltes d’aquestes nenes per a la prostitució i utilització en activitats il·lícites (producció i tràfic d’estupefaents).

El tràfic infantil afecta a prop d’1,2 milions d’infants cada dia. Una gran majoria d’aquestes criatures són nenes a les quals se’ls prometen feines meravelloses i acaben en llocs on les exploten ocupadors sense escrúpols. La finalitat de la gran majoria d’aquests traficants és lucrar-se amb les criatures destinant-les al comerç sexual; enganyen a les famílies de les nenes (les quals són traslladades a les ciutats des de les zones rurals pels mateixos traficants) garantint-lis ocupació de criades quan el que els espera és treball de prostitutes o en la pornografia. Són venudes, abandonades a l’ horror de l’abús nu, sense pal·liatius, del qual no poden escapar. Falta molt encara perquè puguem dir que hem escombrat de la faç de la Terra la tirania de la pobresa que pateixen aquests milions de nenes, el despotisme del masclisme i els baixos instints d’aquells que se’n gaudeixen esclavitzant-les i dels que es lucren amb els seus cossos.

#Drets El dret a NO SER Prostituïdes...

#AltresVeus Altres posicionaments sobre qüestions complexes, però no per això, impossibles...

A propòsit de la PROSTITUCIÓ

#Barcelona

Compartim aquesta convocatòria a través de la Vocalia de Dones de l' Associació de Veins i Veines de l'Esquerra de l'Eixample i gràcies a la difusió que estan fent altres moviments i col·lectius de Feministes d'arreu de Catalunya.

Aquí teniu  les #Raons i més informació sobre aquest acte de presentació.

El malson del retorn al passat

Article escrit per Ma Àngels Viladot i Presas, és Professora consultora de les assignatures: Bilingüisme i educació, i Comunicació intergrupal i intercultural (Universitat Oberta de Catalunya)

El Consell de Ministres ha donat llum verda a la reforma educativa no universitària, a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació (LOMCE) per a la seva remissió immediata al Congrés dels Diputats. Si per el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i per l’Executiu en pes, es tracta de la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, som davant d’una de les embranzides més brutals de la dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme com a rerefons, aquesta llei intenta retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més de trenta anys. 

El “lingüicidi” és l’obsessió malaltissa d’aquesta ideologia la qual atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut majoria absoluta a Espanya. Sinó ¿com s’entén que es mani per llei que el ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després passarà la factura a la Generalitat de Catalunya?; ¿com s’entén que, en paraules exactes del ministre, aquesta mesura es consideri “excepcional i transitòria a l’espera que s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques catalanes”? 

Aquest ranci imperialisme castellà ancorat en el Segle d’Or espanyol és, com a mínim, patètic. Quan l’or i la plata arribaven del nou món la reialesa i l’aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaldre despietadament el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els llibres d’història també des d’ara es redactaran a Madrid, d’aquesta part de la Història els del PP en donaran una visió feta a la seva mida, ben allunyada de la realitat. I basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en el seu passat de privilegis el que pretenen és enderrocar el model català, un model integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns excel·lents resultats acadèmics. 

Dividir la població d’edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l’unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i potser la més forta escomesa d’aquesta ideologia i Catalunya no ha de permetre de cap de les maneres el retrocés al qual ens condueix. Però no només per un sentiment de país sinó i sobretot per un model de societat que és el que correspon al segle XXI; no ho hem de permetre per molt poderoses que siguin les forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs fins arribar no només a anys sinó a segles enrere. 

Permetin-me que els parli de les escoles inclusives, d’aquest concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permetin-me que citi el meu llibre “De la picaresca als videojocs” (2013, Ed. UOC), tot dient que “l’origen del concepte inclusió educativa se situa en el fòrum internacional de la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a Jomtien, Tailàndia, el 1990. L’educació inclusiva es presenta com un dret de totes les criatures, i no només d’aquelles qualificades amb necessitats educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el normal és que els éssers humans siguin diferents) i d’equitat en l’accés a una educació de qualitat per a tothom. L’educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó que valora explícitament l’existència d’aquesta diversitat. S’assumeix així que cada persona difereix d’una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones.” 

De manera que els principis de l’escola inclusiva estan ideològicament vinculats amb les metes de l’educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a la segregació dels alumnes per raó de llengua com sí que permet fer-ho la llei Wert. 

Els programes d’immersió són un dels èxits més grans aconseguits d’inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment excepte pels partits espanyolistes que una vegada més són la nota discordant. ¿Quan se situaran en el segle XXI i amb el que això comporta? ¿Quan seran partits europeus i no només per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita que ja dura massa anys. 

El burca i la Gihad Topless

Article de Miquel Molina  publicat a La Vanguardia, el 15 de maig del 2013

 

Hi ha diversos llocs comuns associats al feminisme. 

Dos estan d’actualitat: d’una banda, se sol etzibar a “les feministes” –així, en general– que toleren menys el masclisme autòcton que el dels països musulmans, per allò del respecte a la multiculturalitat tan propi del progressisme. De l’altra, s’associa la defensa dels drets de la dona als partits d’esquerra. Què hi ha de cert i què hi ha de càrrega ideològica? Les militants sextremistes de Femen han posat el primer en qüestió.

Des de fa mesos, aquest col·lectiu de dones sorgit a Ucraïna –segurament recordeu que solen irrompre en actes públics amb el tors nu– denuncia la submissió de la dona en les societats islàmiques. La mobilització respon al nom de Gihad Topless i consisteix en accions de carrer i en una rebel·lió virtual: dones que viuen en països musulmans pengen a la xarxa les seves fotos amb els y6ighkpits nus i frases en àrab amb lemes antimasclistes. Aquesta campanya es va iniciar en solidaritat amb una noia tunisiana que va denunciar amenaces. Coincideix amb altres iniciatives que critiquen, amb la radicalitat marca de la casa, la marginació de la dona a l’Església catòlica.

Que Femen sigui un col·lectiu que s’oposa a la prostitució el situa en conflicto amb el discurs que manté part de l’esquerra, aquella que té una visió romàntica i alliberadora del comerç sexual i que no veu com les xarxes de traficants d’esclaves s’han anat quedant en els últims anys amb gairebé tot el negoci. Són els mateixos partits d’esquerres que van haver de pronunciar-se el mes passat en el Parlament davant la proposta de Ciutadans de prohibir l’ús del burca per qüestions de seguretat i per garantir “el dret al lliure desenvolupament de la personalitat individual”.

Cap d’ells va secundar la iniciativa (tots els grups van votar-hi en contra, menys el PP, que es va abstenir), similar a la que va impulsar l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros. Per justificar el seu rebuig, CiU, PSC, ICV, ERC i la CUP es van emparar en qüestions formals, en la inexistència –segons la majoria– d’un autèntic problema del burca a Catalunya, en el risc de criminalitzar les dones afectades o en la necessitat de respectar la cultura musulmana.

Aquell debat, que es va celebrar en un hemicicle semi buit, ha tingut la seva prolongació fora del Parlament: un grup de dones de l’organització Feministes de Catalunya prepara per als propers dies una acció destinada a “fer reflexionar” diputades i diputats sobre la seva decisió de no actuar al seu dia contra el vel integral de les musulmanes. Si es revisa aquell debat al web del Parlament, es té la impressió que als grups els va influir més el rebuig que genera Ciutadans que la repulsió que provoca veure com circulen per les nostres ciutats autèntiques presons humanes amb la presonera dins. Són molt poques, és cert. Però, com va dir Ros, actuar per llei contra el burca té una finalitat pedagògica. Convé deixar clar que primer són els drets humans i, després, els costums.

Article en PDF 

“Burkas” i feminisme de saló al Parlament

ELS MIOLS D'ISIDORO a Catalunyapress 

El meu senyoret, el gallec, segueix entussodit a mantenir-me tenir-me a dieta de política així que li he dit que parlaria de drets i dones, que això, en aquest país, sembla que no es considera política, simplement coses de dones.

I és que les meves ratolines vermelles estan garratibades amb el que va succeir al Parlament quan es va votar una proposició de modificació de la llei de llibertat religiosa, que tenia com a finalitat prohibir el “burka” en els nostres espais públics.

Ni s'ho imaginen com es van posar ses senyories!, i entengui's la manera gallega amb la qual els anomeno d'aquesta manera. Tots i totes d'acord en agafar-ho amb paper de fumar quan es tracta de drets que tenen a veure amb les dones i les religions. Des d'Iceta (PSC), un senyor que ha d'estar cansat de les lluites dels moviments feministes -i que sembla portar un casc de moto en les neurones-, passant per la seva col·lega Ribas (ICV), que considera que si et lliguen amb una corretja de Chanel o similar ja ets una persona lliure, i acabant amb Fernández (CUP) que va desplegar, davant els complaguts nassos de les seves senyories, tot el repertori dels fantasmes que més tem aquesta esquerra que va perdre el seu nom quan es va posar de genolls davant els poders financers, rematant el seu exhibicionisme d'erudició amb el següent i lúcid pensament: si no veiem el problema és que no existeix. Afirmació que va tranquil·litzar enormement ses senyories, que van quedar en perfecta unió i a punt d’assemblar-se a “la santa compaña”.

Expliquen les meves amigues ratolines que el pitjor va ser quan ses senyories es van adonar que el seu vergonyós argumentari havia traspassat les parets del Parlament, malgrat el silenci dels mitjans, i que moltes dones feministes indignades volien mobilitzar-se, aleshores van llançar al seu exèrcit de dones submises a l'aparell a defensar, de forma encara més vergonyosa, als seus “feministoides de saló”. L'intent de boicot de l'acció del grup ha estat fidel reflex de com s'han allunyat de la ciutadania, especialment de les dones. S'han utilitzat tots i cadascun dels argumentaris d'aquests aparatichs que subsumeixen, transaccionen i apel·len a majories que solament poden fabricar-se actuant “a la búlgara” . M'expliquen que no han pogut parar-les i això els ha posat dels nervis. I, ja se sap, quan les seves senyories es posen nervioses creen una Comissió d'Estudi com a infusió cerebral, ja que la Comissió paralitza qualsevol política “ad infinitum”…

I dic jo, al país dels eufemismes on totes les dones havien d'estar boges per poder avortar fins que se'ls va respectar la seva voluntat i capacitat per decidir, ara es posen aquests “feministos de saló” pusil•lànimes perquè obrir la possibilitat que les dones puguin alliberar-se de la presó del “burka” i el “nicab”, es fa de forma obliqua apel•lant a la seguretat pública en lloc de a la defensa d'un Estat Laic? 

Miau!!!Marramiauuuu!!!!