 |
| Marina Subirats |
Article de Marina Subirats, Catedràtica Emèrita de Sociologia a la UAB, publicat a l'Ara.cat
7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que
l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des de l’inici de
l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones
assassinades per homes sovint molt propers, parelles o ex-parelles. Cal
afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts que també en un context familiar,
típic del que coneixem com a violència de gènere. El degoteig de feminicidis
espaordidors puntua aquests dies calorosos com una maledicció que no aconseguim
superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars
de felicitat a dojo.
Per què a l’estiu aquests crims s’aguditzen? Per què no
aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires
respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de
silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra
atenció. Que no totes les morts son iguals, no totes pesen el mateix. Les de
dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col.lectiva.
Anem per parts: per què ara? Doncs bé, des de finals del
segle XIX, quan es va estudiar la
influència de causes socials damunt el suïcidi, va quedar clar que en els
períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de
feina, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè son moments
en que les persones que no poden gaudir de les relacions d’acord amb els
estereotips existents es senten pitjor, experimenten de forma insuportable la
seva incapacitat de fer com els altres. Val també això per als homicidis? Molt
probablement, i especialment pels assassinats que es produeixen en el context
familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques
de platges al sol i vespres romàntics posen de relleu que la pròpia vida és un
desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis
son només la punta de l’iceberg; quantes dones, aquest estiu, no estan patint
també més maltractaments que mai?
La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar a
la parella és una reacció masculina i no femenina? Gairebé els únics casos que
es coneixen de dones que maten la parella son en defensa pròpia i de les
criatures, quan ja s’ha sofert molt i s’ha intentat tot.
Fa anys que treballo
sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat
n’és una component obligada, exigida fins i tot, que s’estimula en el nen quan
no la mostra de manera espontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que
el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer emprant la
violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpa fàcil: és clar que
existeix i fa el seu paper, però molt més hi contribueixen la societat i la
cultura, que els regala armes des la petita infància, que els ensenya a gaudir
matant virtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles,
pròpies de dones. Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, sabeu quants homes
moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només
un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que les dones va ser
un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, però també
per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom.
Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a
l’arrel, no farem res. És la cultura que ha de canviar, és l’educació des de la
infància, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i
la solidaritat, enlloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la
vida quan hàbits i actituds arrelen. I lamentablement, això no prospera. A més
de 10 anys de l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, no s’han dut
a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació
com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educació per a la ciutadania,
que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text,
que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de
coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han anomenat les
persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis.
Ben al contrari, els consells escolars han quedat afeblits. I, evidentment,
s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a les dones que
corren el perill de maltractaments.
Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només
serveixen per anunciar que ja s’ha fet tot el que calia. Sabem perquè es
produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i com fer-ho. Sabem
que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga i
constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers.
És hora que, dones i homes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i
que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal
com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario