Article de Marina Subirats, Sociòloga
especialitzada en els camps de sociologia de l'educació i sociologia de
la dona. Publicat a Nous Hotitzons
Aquests dies, els crims contra
les dones han esdevingut un verdader malson. No sabem ben bé quantes han mort
aquest any a mans de marits, exmarits, amants, amics, clients, pares i altres
homes del seu entorn; quan tractes d’aclarir les xifres és un autèntic
laberint, perquè les estadístiques oficials tendeixen a voler minimitzar-les, a
partir d’una classificació que té en compte només aquells crims en els quals ha
existit una relació de parella. Recordeu, per exemple, les dues noies mortes
aquest darrer estiu a mans de l’exparella d’una d’elles: ah, només aquesta va
ser comptada com a víctima de violència de gènere, que l’altra era una amiga.
Quin absurd! Quants esforços per amagar l’evidència d’una violència masclista
desaforada, destructiva, injusta, que mata dones, criatures i, més encara,
homes, encara que en aquests casos no l’anomenem així, i podem seguir
ignorant-ne les causes!
No podem entendre la violència
que s’exerceix sobre les dones com si fos un fenomen diferent del conjunt
d’actes violents. En la seva arrel, la violència només pot ser de dos tipus: o
aquella que s’empra per defensar-se d’un altra violència, o aquella que es
deriva d’un tipus d’home que ha cregut que pot imposar-se al seu entorn, a les
persones que l’envolten. Que creu que té dret a fer la seva voluntat per damunt
dels drets de les altres persones, obligant-les i sotmetent-les fins a la mort,
si cal. I, en aquest cas, sempre és una violència masclista.
Per què masclista, em direu, si
de vegades és emprada per les dones? La primera evidència és empírica: de tots
els homicides que van passar pels jutjats a Espanya l’any 2014, el 93% eren
homes. I a qui van matar? Doncs, sobretot, a altres homes: un 69% de les
víctimes ho eren, enfront d’un 31%, que eren dones. La diferència és que les
dones ja no admetem la violència com una actitud normal i els homes, sí. La
prova: no els costa gaire declarar la guerra, bombardejar, destruir, matar gent
innocent. Son “danys col·laterals”. Per damunt del dret a la vida, el més
fonamental de tots, s’accepta el dret a imposar la seva voluntat, caigui qui
caigui. Després d’anys d’estudiar la construcció de la personalitat masculina,
he hagut d’arribar a la conclusió que el nucli de la virilitat és encara avui
la construcció del guerrer. Què podem esperar doncs, d’aquest guerrer amb dret
a imposar la seva llei?
Les dones, construïdes i educades
per a la cura de la vida, ja no ho podem admetre. La violència s’ha d’acabar:
hem de dir no a les guerres, als feminicidis, als homicidis. Hem d’exigir dels
poders públics molta més fermesa i contundència en l’eliminació de la violència
masclista, començant per l’educació de la ciutadania, per la revisió dels
continguts comunicatius, de les imatges públiques. No podem admetre ni un dia
més que quan nosaltres, amb tant esforç, seguim defensant i tenint cura de la
vida, hi hagi homes que, per raons inadmissibles, decideixen destrossar-la
No hay comentarios:
Publicar un comentario