Mostrando entradas con la etiqueta #25N. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta #25N. Mostrar todas las entradas

martes, 24 de noviembre de 2015

Violència Masclista, article de Marina Subirats


Article de Marina Subirats, Sociòloga  especialitzada en  els camps de sociologia de l'educació i sociologia de la dona. Publicat a Nous Hotitzons

Aquests dies, els crims contra les dones han esdevingut un verdader malson. No sabem ben bé quantes han mort aquest any a mans de marits, exmarits, amants, amics, clients, pares i altres homes del seu entorn; quan tractes d’aclarir les xifres és un autèntic laberint, perquè les estadístiques oficials tendeixen a voler minimitzar-les, a partir d’una classificació que té en compte només aquells crims en els quals ha existit una relació de parella. Recordeu, per exemple, les dues noies mortes aquest darrer estiu a mans de l’exparella d’una d’elles: ah, només aquesta va ser comptada com a víctima de violència de gènere, que l’altra era una amiga. Quin absurd! Quants esforços per amagar l’evidència d’una violència masclista desaforada, destructiva, injusta, que mata dones, criatures i, més encara, homes, encara que en aquests casos no l’anomenem així, i podem seguir ignorant-ne les causes!

No podem entendre la violència que s’exerceix sobre les dones com si fos un fenomen diferent del conjunt d’actes violents. En la seva arrel, la violència només pot ser de dos tipus: o aquella que s’empra per defensar-se d’un altra violència, o aquella que es deriva d’un tipus d’home que ha cregut que pot imposar-se al seu entorn, a les persones que l’envolten. Que creu que té dret a fer la seva voluntat per damunt dels drets de les altres persones, obligant-les i sotmetent-les fins a la mort, si cal. I, en aquest cas, sempre és una violència masclista.

Per què masclista, em direu, si de vegades és emprada per les dones? La primera evidència és empírica: de tots els homicides que van passar pels jutjats a Espanya l’any 2014, el 93% eren homes. I a qui van matar? Doncs, sobretot, a altres homes: un 69% de les víctimes ho eren, enfront d’un 31%, que eren dones. La diferència és que les dones ja no admetem la violència com una actitud normal i els homes, sí. La prova: no els costa gaire declarar la guerra, bombardejar, destruir, matar gent innocent. Son “danys col·laterals”. Per damunt del dret a la vida, el més fonamental de tots, s’accepta el dret a imposar la seva voluntat, caigui qui caigui. Després d’anys d’estudiar la construcció de la personalitat masculina, he hagut d’arribar a la conclusió que el nucli de la virilitat és encara avui la construcció del guerrer. Què podem esperar doncs, d’aquest guerrer amb dret a imposar la seva llei?


Les dones, construïdes i educades per a la cura de la vida, ja no ho podem admetre. La violència s’ha d’acabar: hem de dir no a les guerres, als feminicidis, als homicidis. Hem d’exigir dels poders públics molta més fermesa i contundència en l’eliminació de la violència masclista, començant per l’educació de la ciutadania, per la revisió dels continguts comunicatius, de les imatges públiques. No podem admetre ni un dia més que quan nosaltres, amb tant esforç, seguim defensant i tenint cura de la vida, hi hagi homes que, per raons inadmissibles, decideixen destrossar-la

lunes, 25 de noviembre de 2013

#25N "L’origen del mal"

Carme Porta
Recomanem aquest article de Carme Porta, Consultora en Comunicació i Editora, publicat al seu bloc.
El 25 de novembre es el dia internacional contra la violència vers les dones, una violència que no acaba i que, en molts casos, revifa i creix, segons Nacions Unides el 70% de les dones patim violència un cop a la vida.
Aquesta violència, però, malgrat les campanyes, malgrat les denúncies, és una violència considerada d’alerta pública per a les institucions? El objectius del mil·lenni marcats per al 2015 ho marquen com una prioritat. Uns objectius pactats per tots els estats de NNUU i, malgrat tot, 603 milions de dones i nenes viuen en països on la violència masclista no és considerada delicte. De fet, en el 57 sessió de NNUU de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona, es van visibilitzar les rebaixes que s’han anat fent els darrers anys després de la IV Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing el 1995.
Els objectius marcat a Beijing van superar les expectatives, i voluntats, de molts governs donada la pressió dels grups de dones presents i de la conferència paral·lela d’ONG. Es van fer passes endavant per avançar cap a la igualtat real entre dones i homes i es van fer demandes a tots els estats per tal de legislar contra la discriminació i la violència masclista.
Divuit anys després, les expectatives creades han estat traïdes. Cada any a Nova York, en la conferència anual de repàs i valoració dels resultats, els estats integristes (Aràbia Saudita o el Vaticà, per posar alguns exemples) han posat dificultats per seguir avançant, per complir els acords. La crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per a la frenada en sec.
A l’Estat espanyol aquesta frenada ideològica ha provocat greus retallades de drets i una vulneració dels drets de les dones en situació de violència. Dones que són atacades a la porta de cases d’acollida, dones que no troben plaça, dones amb criatures que no són protegides de l’agressor… fets reals en moltes de les dites comunitats autònomes (per les dades que tinc no pas a Catalunya) als quals sumem el fet que els plans d’igualtat no es financen ni es compleixen; la llei d’igualtat, una llei imperfecta, com la majoria, però que va representar un avenç important ha passat a ser paper mullat i no està dotada de pressupost, això es tradueix en una clara recessió en els drets de les dones i les condicions de vida.
A Catalunya, ens vam dotar d’una llei àmplia, consensuada i ben pensada: la llei dels drets de les dones contra la violència masclista, però les retallades també han arribat. Si bé fets com els citats anteriorment no es donen al nostre país, si que cal destacar la necessitat de seguir fent una inversió important en la millora i ampliació de la xarxa de serveis, la necessitat de polítiques de prevenció, sobretot entre la joventut, el reconeixement de les entitats que porten a terme una tasca important en àmbits com la prevenció, el treball grupal, la sensibilització…, i dotar els pressupostos per tal de poder portar a terme polítiques reals de lluita i eradicació de la violència masclista. Els drets de les dones no poden ser retallables, ens hi juguem el futur, i aquí és l’origen del mal.

#25N "Volen derogar la llei de violència de gènere"

Lourdes Muñoz 

Recomanem aquest article de Lourdes Muñoz, presidenta de Dones en Xarxa, publicat a El diario.es

Hem de recordar que tenim una llei integral contra la violència que garanteix drets de les dones, que no volem que la deroguin per acció o por omissió. És una eina per assolir la ciutadania plena de les dones.


Avui, dia 25 de novembre, dia internacional contra la violència vers les dones, 'Dones en xarxa' iniciem aquest espai de reflexió perquè la nostra raó d’ésser és assolir els drets de les dones.

La violència de gènere creix i, per tant, la situació de les dones empitjora -ja són 44 dones víctimes en el que portem d’any, segons l’estadística oficial; 92 segons les xifres de feminicidio- fonamentalment per la doble crisi econòmica i institucional.
La crisi econòmica suposa un fre a la denúncia de les víctimes per la manca de recursos i per por de no trobar una feina ( el 90% ho considerà així segons un recent estudi d’Adecco).
En la crisi institucional, hem passat d’un cicle -des de finals dels 90 fins al 2011- de creixement de tots els serveis per abordar la violència de gènere, a una reducció de pressupostos i serveis, quan encara no estava desplegat un sistema integral d’atenció en tot els àmbits. El missatge dels governs a les dones ha deixat de ser "  posarem els mitjans per tal que puguis sortir d’aquesta situació".
La situació encara serà pitjor si tal com recull la llei d’administració local s’acaba amb els punts d’atenció i serveis de proximitat dels ajuntaments. El 2002, des de la Regidoria de les Dones de Barcelona, vam impulsar els punts d’informació i atenció a les dones en tots els districtes per a prevenir i detectar la violència de gènere i donar suport a les dones que la pateixen per a poder sortir d’aquest situació tant difícil.
Per lluitar contra aquest xacra social, cal no només tenir una llei que permeti interposar una denúncia, sinó que també s’ha de garantir que les dones es trobin acompanyades, assessorades i segures per emprendre la difícil decisió de separar-se i de denunciar a les seves parelles. Les dones en situació de violència de gènere se senten atrapades pels seus maltractadors i el fet de no posar els recursos per a que veritablement puguin tenir una vida digna i lliure és condemnar-les a viure sota la violència i amb perill per la seva vida.
Els serveis de proximitat a les dones són imprescindibles per donar suport a les víctimes de violència i per a promoure la igualtat. És necessari prevenir la violència gènere, generant noves actituds igualitàries entre dones i homes, anar a l’origen de la violència: la discriminació que pateixen les dones a la societat. Els governs han de promoure pobles, ciutats i països lliures de violència vers les dones.
Volen derogar la llei de violència de gènere sense passar pel Parlament. El govern del PP està incomplint la llei integral contra la violència de gènere i ho fa reduint els pressupostos destinats a la lluita (27% de retallades en el pressupost general de l’estat des de 2011) i també ho fa mitjançant la llei de règim local que contradiu a la llei integral, ja que aquesta recull el dret de les dones víctimes i els seus fills a l’atenció integral i a la prevenció.
La llei integral contra la violència de gènere va ser el fruit d’anys d’impuls dels moviments de les dones i de les dones feministes als partits. Gràcies a tot aquest esforç es va crear una xarxa de serveis als ajuntaments i posteriorment dues lleis de drets de les dones com són la llei integral contra la violència de gènere i la llei catalana contra la violència masclista.
Avui 25 novembre hem de recordar que tenim una llei integral contra la violència que garanteix drets de les dones, que no volem que la deroguin per acció o por omissió. Tenim dret a que s’acompleixi la llei integral, una eina per assolir la ciutadania plena de les dones: poder viure en llibertat i igualtat.

#25N "Los medios de comunicación en la lucha contra la violencia de género"

Dolors Camats
Recomanem aquest fantàstic article de Dolors Camats d'Argemir, Diputada per ICV al Parlament de Catalunya i publicat avui en el marc de la celebració del #25N a  Agenda Pública El diario.es


Dolors Comas d'Argemir analiza el papel de los medios de comunicación en la lucha contra la violencia de género. Según la autora, los informativos han hecho una importante contribución en su tratamiento de estas noticias pero aún hay camino por recorrer respecto a determinados programas de entretenimiento y la imagen de las mujeres que presentan.

El movimiento feminista y las actuaciones políticas han sido fundamentales en la lucha contra la violencia de género. Pero los ciudadanos no conocen el problema a través de activistas o de políticos, sino a través de los medios de comunicación. Así lo constata una encuesta que se realizó en el año 2010 a 1200 ciudadanos por iniciativa del Centro Reina Sofía (clausurado por el Partido Popular). La mayoría de encuestados conocen el tema a través de la televisión (un 69,7%) y un 37,3% a través de la prensa escrita. Un 87,9% cree que la violencia de género está muy extendida y un 90,6% considera que es totalmente inaceptable.

El compromiso de los medios de comunicación en la lucha contra la violencia de género ha sido una característica específica de España, que puede explicar el elevado conocimiento del tema por parte de la ciudadanía, lo que ha legitimado las políticas públicas que se han llevado a cabo. Esta actitud proactiva ya se constata en la década de los años ochenta y noventa, cuando eran los medios quienes contaban el número de mujeres asesinadas y denunciaban la existencia de maltrato en el hogar. Contribuyeron a dar visibilidad a lo que inicialmente se denominó 'violencia doméstica' y que pasaría a denominarse ‘violencia de género’ a partir de la aprobación de la Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género en el 2004.

El asesinato de Ana Orantes en diciembre de 1997 marcó un antes y un después en este compromiso de los medios. Recordemos que intervino en un programa de Canal Sur explicando los malos tratos que había sufrido por parte de su marido y que tuvo que aguantar debido a su dependencia económica y a los once hijos que habían nacido de su matrimonio. Pocos días después, José Parejo, su exmarido, la apaleó y la quemó viva. Por decisión judicial, compartían la misma casa después de la separación legal: ella vivía en una planta y su exmarido en la otra, por lo que estaba en riesgo permanente. La necesidad de cambios legales y de protección a las víctimas fue un clamor. La imagen de Ana Orantes, una mujer normal y corriente, se difundió por todo el país. Era un ser humano y no sólo una cifra estadística. La brutalidad del caso conmocionó a la opinión pública, creó  un intenso debate social, político y académico, e interpeló a los propios medios sobre su papel y responsabilidad social.

A partir de este momento se introducen cambios en la manera de informar sobre la violencia de género, de manera que las noticias van más allá de ser una crónica de sucesos, y pasan a enfocarse como un problema social. Los informes de seguimiento que anualmente  lleva a cabo la Associació de Dones Periodistes de Catalunya muestran una mejora sensible en el tratamiento del tema por parte de la prensa escrita respecto a años atrás. En el caso de la televisión, también los programas informativos cumplen este papel de información y sensibilización ciudadana. Un informe del Consejo del Audiovisual de Catalunya del año 2010 muestra que en las televisiones analizadas no hay ninguna noticia que justifique implícitamente la violencia: ni se culpabiliza a las víctimas ni se atribuye a patologías del agresor. Tampoco aparecen estereotipos o tópicos que banalicen la violencia contra las mujeres. Y las noticias no se centran sólo en las agresiones, sino también en las actuaciones policiales y judiciales (que muestran que no hay impunidad para el agresor), introducen declaraciones de políticos y de activistas sociales, y muestran el rechazo de la ciudadanía en forma de concentraciones o manifestaciones. Los medios también introducen noticias temáticas, con estadísticas sobre violencia de género, encuestas, programas específicos para su erradicación, etc.

Lo destacable de este proceso, y más allá de problemas concretos que pueden persistir en el tratamiento informativo de la violencia de género, es que se produce un cambio en el enfoque de las noticias, entendidas como un problema social y no sólo como algo que pertenece al ámbito privado. Los medios de comunicación hacen así una contribución importante a la lucha contra la violencia de género. Pero podrían hacer más. Y quiero referirme específicamente a la televisión, por el fuerte impacto que tiene en la opinión pública.

En el caso de la televisión, el problema no está tanto en los programas informativos, sino en algunos programas de entretenimiento emitidos por televisiones privadas, en los que la imagen de las mujeres se presenta plagada de estereotipos y prejuicios,  que valoran el cuerpo de las mujeres y no tanto sus capacidades, y alimentan la idea de desigualdad, que es el sustrato profundo por el que se reproducen y naturalizan esquemas inconscientes patriarcales. Programas como ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (emitido por Cuatro) o Sálvame, de Telecinco, son un ejemplo. Y en algunos programas incluso se ha hecho de la violencia de género un espectáculo directamente.

Así sucedió en el programa El diario de Patricia, de Atena3. Se invitó a la expareja de Svetlana Orlova, un hombre maltratador a quien ella había denunciado, y que ante las cámaras insistió en casarse nuevamente con ella. Svetlana se negó y pocos días después Ricardo Antonio Navarro la asesinaba. La dirección del programa esgrimió que no conocía la situación de esta pareja, pero en todo caso no podía justificar el incumplimiento del "Acuerdo para el fomento de la autoregulación sobre contenidos televisivos e infancia" firmado en el año 2004 entre el gobierno español y las grandes cadenas televisivas. El acuerdo se renovó en el 2007, después de este terrible suceso, con el objetivo de poner límites a la "telebasura", al menos en horario de protección infantil. Tampoco este acuerdo fue respetado y el programa en cuestión siguió invitando a hombres con antecedentes de malos tratos para intentar una reconciliación ante las cámaras con su expareja maltratada. Según la Comisión Mixta de Seguimiento del Código de Autorregulación, El diario de Patricia fue uno de los programas que más denuncias recibió por vulnerar dicho Código. Desde agosto de 2011 se dejó de emitir. Quiero creer que como efecto de estas denuncias.

El programa que sí dejó de emitirse como fruto del rechazo social fue La Noria, de Telecinco, a raíz de la entrevista con Rosalía García, madre de el Cuco, uno de los acusados del asesinato de Marta del Castillo, a la que se retribuyó con 9000 euros. Esto fue en octubre del 2011, y el programa tuvo aquel día una importante cuota de pantalla, un 15,1%. Pero las redes sociales se movilizaron en su contra, y todos los anunciantes retiraron la publicidad. Después de ser relegado a horario nocturno, el programa fue definitivamente cancelado en abril del 2012.

En los dos casos señalados fue la ciudadanía quien influyó en el declive de los programas, y esto es esperanzador. Pero no lo es para nada que las grandes cadenas privadas, en su disputa por la audiencia, recurran al uso del cuerpo de la mujer y a la violencia como espectáculo. Como tampoco lo es la debilidad de los gobiernos ante el poder de los medios. Ni la autorregulación por sí sola ni la regulación aisladamente pueden conseguir que se avance hacia una mejor calidad en los contenidos y programas. La combinación de ambas puede ser como una lluvia fina que vaya impregnando el  quehacer cotidiano de los medios. Pero sobre todo, y esto es básico, necesitamos una sociedad exigente respecto a los contenidos de los medios y, para lo que estamos tratando, esto implica el rechazo de la violencia de género y el que las aportaciones de las mujeres tengan visibilidad. Porque, finalmente, se trata de combatir todo tipo de violencia contra la mujeres y de avanzar en la igualdad de derechos y oportunidades.

jueves, 22 de noviembre de 2012

"Un nuevo modelo de sociedad"

Imatge de "SinGENEROdeDUDAS"

Des de Feministes de Catalunya volem posar en valor aquest magnífic vídeo de la companya feminista, Carmen Castro, economista i experta en polítiques de gènere a nivell europeu. És impulsora del projecte "SinGenerodeDudas" Economia del coneixement.

Qui va dir que un altre món no és possible? Aquí en tenim una bona mostra.

"Un nuevo modelo de sociedad" Publicat a la Tv de Attac. "Otra televisión"