Més enllà de les paraules i imatges que de tan quotidianes i
previsibles se'ns tornen invisibles i inaudibles, s'hi amaguen missatges
que trameten determinades maneres de veure el món, creences que
conformen discursos, valors amagats gens fàcils de descobrir. Un
exemple, tan sols un, entre els molts que es podrien emprar si sabéssim
llegir i interpretar entre línies, és el de la recent catàstrofe
humanitària que s'està vivint a Síria i que ha esclatat de forma
escandalosa amb la difusió, sobretot, d'imatges de persones, adults i
infants, gasejades. Sabem –malgrat que sovint no sentim– que aquesta
bogeria col·lectiva que anomenem guerra produeix mals de tota mena i que
enfront de la violència (“ella sola és muda”, ens diu Arendt...) ens
queda la “paraula”, que, traduïda a termes polítics, correspon a
“diplomàcia”.
Doncs massa sovint en aquest cas esgarrifós i enfront de
l'amenaça d'un càstig violent també al regim sirià molts dels
comentaristes han centrat la seva atenció en quelcom que no té –segons
el meu punt de vista– cap importància. Han dictaminat que Putin seria el
guanyador, el que derrotaria Obama. És a dir, han plantejat la qüestió
en termes de competició entre dos homes carregats de poder, com si es
tractés d'un partit, d'un derbi de futbol o d'un campionat de boxa entre
dos adversaris: un guanya i l'altre perd. Un és més potent que l'altre;
fidels, una vegada més, a l'ancestral tradició masclista que mesura el
grau de virilitat en termes de poder en l'ús de la força.
En el cas de
Síria aquesta és una lectura perversa com ho és en molts altres casos.
Perquè de què estem parlant? Quina importància es dóna als éssers humans
atrapats? Què cal fer ressaltar en aquests moments per buscar la pau?
Enfront de tant sofriment, és rellevant saber quin d'aquests dos homes
poderosos guanya i quin perd? I és pervers perquè prolonga i difon una
creença enverinada: que són els valors lligats a la competència –tret
essencial de la cultura patriarcal imperant des de fa segles– els que
jauen darrere de decisions que afecten milers d'éssers humans, la
majoria indefensos i cada un d'ells amb la seva vida i la seva dignitat.
Tant li fa qui resulta vencedor en aquesta guerra representada i
presentada per dos homes que lluiten per l'hegemonia mundial. El que
importa és aturar la matança d'un poble. I fer servir cada cop més i
millor les paraules i negociacions, el llenguatge de la diplomàcia.
No podem deixar de percebre
com
n'està d'empeltada la vida política i les accions violentes de criteris
patriarcals i masclistes. I també com contribueix a la seva perpetuació
el relat públic que sovint se'n fa. Relats que contribueixen a la
perpetuació i sovint al creixement d'idees simplistes que debiliten la
nostra capacitat de ponderar, de veure-hi més enllà de les creences i
del que acceptem com a fatalitats de la vida col·lectiva. Els esquemes,
els estereotips repetits, porten a una forma sovint violenta d'intentar
resoldre les complexes relacions entre pobles, grups humans i persones.
Potser ens cal aprendre a escoltar i mirar els relats des de certa
distància per identificar aquest amagat discurs que pretén fer-nos
insensibles i passius. Que pretén que no se'ns ocorri pensar que hi ha
altres maneres de gestionar els conflictes. Posar el sofriment humà al
centre de les decisions polítiques encara és, potser, una utopia. Que
hauria de prevaldre sobre el sempre present discurs del poder i la
competència.
