 |
| Gemma Lienas |
Article de Gemma Lienas, escriptora
“Maternitat subrogada” és la terminologia amb què es coneix ara el que fa
un temps es denominava “ventres de lloguer”. A mi també m’agrada molt més aquesta
nova terminologia perquè vol dir que una dona posa a disposició d’algú altre el
seu úter per concebre una criatura. Em sembla un acte de generositat i
solidaritat immens.
I, naturalment, les conductes altruistes com aquesta només ho són si estan
al marge de qualsevol contraprestació econòmica. Si jo puc “llogar” l’úter
d’una dona significa que tinc prou diners per fer-ho i que l’altra dona, tot i que
potser ho fa per raons filantròpiques, també ho fa per problemes econòmics.
Quan subrogar la maternitat passa per “llogar” el ventre d’una altra estem
davant d’una injustícia social. Per què?
Perquè és un problema de gènere. La majoria de pobres al món són dones. Són
elles les que, per culpa de la dicotomia “temps de la cura-temps del treball”
que propugna el patriarcat, han estat obligades a ocupar-se de la casa i la
família i no han pogut estudiar ni tenir una feina remunerada.
Perquè és un problema de sexe (femení!). La capacitat de les dones per
parir sovint s’ha girat contra elles. Al neolític, això és el que va propiciar
la dominació masculina i la subordinació femenina. I, per exemple, actualment el
PP encara vol continuar decidint si podem avortar o no i el Tribunal Constitucional,
si els farmacèutics poden acollir-se a l’objecció de consciència i no vendre la
píndola de l’endemà.
Perquè és un problema de classe. Quan no tens força de treball (“les meves
mans, el meu capital”, que deia el PSUC), ni béns per oferir (vegeu el meu
article anterior: Economia
col·laborativa?), l’engranatge capitalista t’exigeix el lloguer del cos.
Per tant, sí, crec que s’ha de legislar sobre la maternitat subrogada –i no
sobre els ventres de lloguer!-- exactament com s‘ha fet amb la donació
d’òrgans. Les persones que volen tenir una criatura i no poden haurien d’apuntar-se
en una llista d’espera, i un comitè ètic hauria de decidir qui té més idoneïtat
per ser-ne beneficiari. Exactament igual que quan una persona necessita de
manera vital un ronyó o un pulmó.
Ara, això sí, caldrà tenir present que, com passa amb la donació d’òrgans,
no tothom arribarà a aconseguir-ho. A l’estat espanyol, hi ha 20.000 casos de
persones que tenen alguna mena d’impediment per tenir la criatura que voldrien.
Ja es veu que és impossible complaure el desig de tothom. Caldrà, doncs, també que
els i les occidentals comencem a pensar que no tots els nostres anhels poden
ser satisfets; que no podem continuar actuant com criatures mimades convençudes
que amb diners tot és possible.
Gemma Lienas
@gemmalienas
