Article escrit per Ma Àngels Viladot i Presas, és Professora consultora de les assignatures: Bilingüisme i educació, i Comunicació intergrupal i intercultural (Universitat Oberta de Catalunya)
El Consell de
Ministres ha donat llum verda a la reforma educativa no universitària, a
l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació
(LOMCE) per a la seva remissió immediata al Congrés dels Diputats. Si per el
ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i per l’Executiu en pes, es tracta de
la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que
fa a la llengua catalana, som davant d’una de les embranzides més brutals de la
dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme com a rerefons, aquesta
llei intenta retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més
de trenta anys.
El “lingüicidi” és l’obsessió malaltissa d’aquesta ideologia la
qual atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la
Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut
majoria absoluta a Espanya. Sinó ¿com s’entén que es mani per llei que el
ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les
famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després passarà la
factura a la Generalitat de Catalunya?; ¿com s’entén que, en paraules exactes
del ministre, aquesta mesura es consideri “excepcional i transitòria a l’espera
que s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques
catalanes”?
Aquest ranci
imperialisme castellà ancorat en el Segle d’Or espanyol és, com a mínim,
patètic. Quan l’or i la plata arribaven del nou món la reialesa i
l’aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de
religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaldre despietadament
el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els
llibres d’història també des d’ara es redactaran a Madrid, d’aquesta part de la
Història els del PP en donaran una visió feta a la seva mida, ben allunyada de
la realitat. I basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en
el seu passat de privilegis el que pretenen és enderrocar el model català, un model
integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns
excel·lents resultats acadèmics.
Dividir la població d’edat escolar entre catalans i
castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia
antidemocràtica de l’unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i
potser la més forta escomesa d’aquesta ideologia i Catalunya no ha de permetre
de cap de les maneres el retrocés al qual ens condueix. Però no només per un
sentiment de país sinó i sobretot per un model de societat que és el que
correspon al segle XXI; no ho hem de permetre per molt poderoses que siguin les
forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs fins arribar no
només a anys sinó a segles enrere.
Permetin-me que els parli de les escoles inclusives, d’aquest
concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les
persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permetin-me que citi el meu
llibre “De la picaresca als videojocs” (2013, Ed. UOC), tot dient que
“l’origen del concepte inclusió educativa se situa en el fòrum internacional de
la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a
Jomtien, Tailàndia, el 1990. L’educació inclusiva es presenta com un dret de
totes les criatures, i no només d’aquelles qualificades amb necessitats
educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el
normal és que els éssers humans siguin diferents) i d’equitat en l’accés a una
educació de qualitat per a tothom. L’educació
inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó
que valora explícitament l’existència d’aquesta diversitat. S’assumeix així que
cada persona difereix d’una altra en una gran varietat de formes i que per això
les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples
característiques de les persones.”
De manera que els
principis de l’escola inclusiva estan ideològicament vinculats amb les metes de
l’educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a
la segregació dels alumnes per raó de llengua com sí que permet fer-ho la llei
Wert.
Els programes d’immersió són un dels èxits més grans aconseguits
d’inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment
excepte pels partits espanyolistes que una vegada més són la nota discordant.
¿Quan se situaran en el segle XXI i amb el que això comporta? ¿Quan seran
partits europeus i no només per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita
que ja dura massa anys.
