Mostrando entradas con la etiqueta Educació. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Educació. Mostrar todas las entradas

miércoles, 29 de enero de 2014

#AVUI TERTÚLIA AL #SALAMBÓ AMB MARINA SUBIRATS

Marina Subirats
Compartim i us animem a participar a la 6ª Tertúlia Salambó organitzada per L'Observatori cultural de Gènere. 

La sociòloga MARINA SUBIRATS és catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha ocupat diversos càrrecs de gestió que li han permès assistir des de primera línia a l'evolució del feminisme en les últimes dècades. Ha dirigit l'Instituto de la Mujer entre 1993 i 1996, i ha estat també regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona entre 1999 i 2006.

Com són temps difícils per a les dones, en els que veiem amenaçats drets que creiem ja inqüestionables, és evident que cal repensar les estratègies del feminisme. Subirats serà la convidada a la nostra propera tertúlia i farà un petit recorregut per la història dels objectius que aquest moviment ha anat proposant en els darrers 40 anys, que servirà com a reflexió comuna i com a proposta de futur.
La 6º Tertúlia Salambó per a dones de la cultura i amigues tindrà lloc avui DIMECRES 29 de GENER a les 19 hores, com sempre al Cafè Salambó  (c/Torrijos 51; al costat dels Cinemes Verdi Park).
Es prega confirmació a la nostra adreça de correu: observatoricultural@gmail.com

domingo, 19 de mayo de 2013

El malson del retorn al passat


Article escrit per Ma Àngels Viladot i Presas, és Professora consultora de les assignatures: Bilingüisme i educació, i Comunicació intergrupal i intercultural (Universitat Oberta de Catalunya)

El Consell de Ministres ha donat llum verda a la reforma educativa no universitària, a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació (LOMCE) per a la seva remissió immediata al Congrés dels Diputats. Si per el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i per l’Executiu en pes, es tracta de la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, som davant d’una de les embranzides més brutals de la dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme com a rerefons, aquesta llei intenta retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més de trenta anys. 

El “lingüicidi” és l’obsessió malaltissa d’aquesta ideologia la qual atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut majoria absoluta a Espanya. Sinó ¿com s’entén que es mani per llei que el ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després passarà la factura a la Generalitat de Catalunya?; ¿com s’entén que, en paraules exactes del ministre, aquesta mesura es consideri “excepcional i transitòria a l’espera que s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques catalanes”? 

Aquest ranci imperialisme castellà ancorat en el Segle d’Or espanyol és, com a mínim, patètic. Quan l’or i la plata arribaven del nou món la reialesa i l’aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaldre despietadament el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els llibres d’història també des d’ara es redactaran a Madrid, d’aquesta part de la Història els del PP en donaran una visió feta a la seva mida, ben allunyada de la realitat. I basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en el seu passat de privilegis el que pretenen és enderrocar el model català, un model integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns excel·lents resultats acadèmics. 

Dividir la població d’edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l’unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i potser la més forta escomesa d’aquesta ideologia i Catalunya no ha de permetre de cap de les maneres el retrocés al qual ens condueix. Però no només per un sentiment de país sinó i sobretot per un model de societat que és el que correspon al segle XXI; no ho hem de permetre per molt poderoses que siguin les forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs fins arribar no només a anys sinó a segles enrere. 

Permetin-me que els parli de les escoles inclusives, d’aquest concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permetin-me que citi el meu llibre “De la picaresca als videojocs” (2013, Ed. UOC), tot dient que “l’origen del concepte inclusió educativa se situa en el fòrum internacional de la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a Jomtien, Tailàndia, el 1990. L’educació inclusiva es presenta com un dret de totes les criatures, i no només d’aquelles qualificades amb necessitats educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el normal és que els éssers humans siguin diferents) i d’equitat en l’accés a una educació de qualitat per a tothom. 
L’educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó que valora explícitament l’existència d’aquesta diversitat. S’assumeix així que cada persona difereix d’una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones.” 

De manera que els principis de l’escola inclusiva estan ideològicament vinculats amb les metes de l’educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a la segregació dels alumnes per raó de llengua com sí que permet fer-ho la llei Wert. 

Els programes d’immersió són un dels èxits més grans aconseguits d’inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment excepte pels partits espanyolistes que una vegada més són la nota discordant. ¿Quan se situaran en el segle XXI i amb el que això comporta? ¿Quan seran partits europeus i no només per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita que ja dura massa anys.