#8M "Les dones: Tornar a començar"

Compartim aquest article de Ma Àngels Viladot, Directora de l'Editorial Aresta (Col·lecció Aresta Dones) publicat a l'Ara.cat 

L’ús pervers de les tradicions culturals i els drets humans de les dones

Ma Àngels Viladot 

Article de Ma Àngels Viladot, publicat a Catalunya Plural 

D’aquesta manera molts governs donen ales a la violència masclista que es perpetra en els seus respectius països. Ja que la religió mai ha jugat cap paper en l’emancipació del sexe femení, no és sorprenent trobar en aquests països moviments religiosos neopatriarcales a l’avantguarda d’una generalitzada reacció antidones. Moviments fonamentalistes que estan exercint pressió sobre els governs amb l’objectiu de revertir els èxits del gènere femení, fins al punt que en diferents parts del planeta han quedat aniquilats o estan greument amenaçats. Així es veu en els debats internacionals, on hi ha governs que intenten impugnar lleis i defensen pràctiques que atempten contra els drets humans de les dones en nom de l’avui en dia qüestionat relativisme cultural, quan, a més, les tradicions també poden ser creades.

És clar que també hi ha moltes persones que s’enfronten a les situacions d’injustícia social i, desafiant les normes culturals, avantposen els drets humans. És per això que hem de celebrar encara més que el passat 27 de novembre de 2013, dos dies abans del Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, l’ONU aprovés la primera resolució de la història a favor de la protecció de les defensores. És a dir, a favor de totes aquelles dones que, individualment o col·lectivament, són actives defensores dels drets de les persones, incloent-hi els drets de les dones i les nenes. Una resolució que em sembla d’allò més necessària tenint en compte que l’activisme de les dones defensores dels drets humans és una greu amenaça per al poder fonamentalista i masclista, i per aquest motiu cal vigilar per elles.

En democràcia estem molt lluny (o hauríem d’estar) de la vuitcentista perspectiva que encara avui en dia proclama que la cultura dels països és un conjunt de creences i pràctiques fixes i prescriptives. Per sort estem inserits en una visió democràtica del món que postula que el que pensem que hauríem o no hauríem de conservar varia en el temps. Aquest enfocament entén la cultura i les tradicions d’un país com un pòsit canviant de discursos, relacions de poder i processos socials, econòmics i polítics. És a dir, defensa que els valors i les tradicions culturals no són béns intocables ni immutables sinó tot el contrari. No obstant això, si bé per a molts Estats això és inqüestionablement així, per a molts altres les tradicions culturals poden ser, segons els convingui, o bé actius immutables o bé susceptibles d’evolució. El cinisme és aclaparador. Així m’ho sembla quan, per exemple, els governants integren i potencien amb molt orgull tecnologies que afecten massivament a la cultura i les pràctiques tradicionals dels seus països, en canvi, no només mantenen inamovible sinó que incentiven la condició d’inferioritat de les dones utilitzant com a excusa les tradicions i pràctiques culturals. Però clar, els panegiristes de la tradició cultural envers les dones solen ser les autoritats i líders polítics, i no les dones els drets ultratgen, no les dones que són colpejades, violades, prostituïdes o assassinades.

És la fluïdesa de la cultura el que ens permet desafiar les normes culturals que comporten atrocitats cap a les persones i articular valors que respectin els drets humans. No obstant això, en massa llocs i per a masses persones els drets humans i la promulgació de lleis per protegir no passen de ser quimeres. La lluita contra la vulneració dels drets humans de les dones i les nenes, en particular el dret a una vida lliure de violència masclista, és potser un dels reptes més difícils, tenint en compte, a més, els gravíssims retrocessos registrats en el món actual. Perquè, efectivament, la violència de gènere és una realitat in crescendo que posa els pèls de punta.

Estem parlant de milions de dones agredides violentament al món (incloc aquí a les menors de 18 anys) em refereixo a xifres que només són la punta de l’iceberg ja que, malauradament, són ingents les agressions que no es denuncien per por de les represàlies. Què passa? Com és que es tolera aquesta vergonyant situació? No cal dir que estem davant d’un genocidi mundial i un llast per al desenvolupament dels països. S’arriba a la conclusió que, per part d’alguns estats, les perverses manifestacions del masclisme reben poca o cap atenció, com si aquestes coses no mereixessin ser abordades, o almenys, tractades amb la serietat que tant urgeix.

Hay que volver a empezar continuamente

Ma Àngels Viladot i Presas

Article de Ma Àngels Viladot i Presas

Directora de Aresta Mujeres

Hoy se podría decir que la Editorial Aresta empieza esta nueva aventura editorial —la colección Aresta Mujeres— en tiempos revueltos. Sobre todo por dos motivos: la preocupante crisis económica y la alarmante situación actual de la mujer. En lo que llevamos de año en España han muerto asesinadas en manos de sus parejas sentimentales más de setenta mujeres. Este escenario tan violento y el incremento de resistencia que se percibe al avance social de las mujeres es lo que, en parte, ha motivado el surgimiento de la presente colección. Una nueva situación, aunque recurrente,  del grupo de las mujeres en Occidente que se engarza sin duda con el modelo económico que, basado en la cultura de la irresponsabilidad, hace funcionar el mundo occidental conduciéndolo,  como mínimo en Europa,  a la desnudez de la crisis y la incertidumbre más atroz.

Como decía André Gide, todas las cosas han sido dichas ya, pero como nadie escucha, «il faut toujours recommencer». Pues repetiremos una y mil veces la misma denuncia. Empezaremos tantas veces como sea necesario. Y un modo para conseguir que la situación de discriminación social de las mujeres como grupo social cambie para bien es incrementar la comprensión. Comprender los problemas y conocer sus gérmenes infecciosos, ésta es mi estrategia como académica. Es el reto que he asumido con las autoras, que no es ni más ni menos que abordar la compleja idiosincrasia de las mujeres en las sociedades androcéntricas en las que les ha tocado vivir.

Hablamos hoy de actitudes de discriminación modernas; se las denomina así, modernas, porque sus manifestaciones no son tan abiertamente discriminatorias como lo fueron en las generaciones de nuestras madres y abuelas; en cambio, se expresan de un modo sutil y perverso. Aun así, prefiero pensar en las mujeres actuales no como víctimas a las cuales se excluye sino como personas libres que toman decisiones positivas. En Occidente, las mujeres del siglo XX empezaron con fuerza el periplo de la conquista del vetado espacio público; podemos afirmar que han habido grandes avances, sin embargo… ¿Desean realmente las mujeres del siglo XXI estar al frente de una gran organización? Quizás sí, pero ¿quieren realmente trabajar las veinticuatro horas del día, siete días a la semana? Las mujeres líderes del siglo XXI conducen los grupos de trabajo a la participación con estilos democráticos, pero creo que no desean pasar toda su vida en una oficina, un despacho o un laboratorio; prefieren tener tiempo libre para sus aficiones, las vacaciones y la familia. Hoy, las mujeres occidentales, en lugar de competir exhibiendo un comportamiento más masculino que sus propios colegas hombres, desean crear una sociedad más equilibrada, no dominada por la obsesiva adicción al trabajo, la competencia dañina y la guerra tan frecuente entre los varones. Persiguen cambiar muchas de las reglas de la humanidad en donde el modelo de inclusión se erige como portavoz de nuevas maneras de convivir más saludables, ecuánimes y equitativas.

Pues bien, los libros de la colección que dirijo también tratarán de todo ello, de la situación de discriminación de la mujeres en tantos ámbitos, sus actitudes ante el mundo complejo de hoy, sus estrategias creativas para enfrentarse y contraponerse a un modelo económico que las decepciona, a los valores que lo sustentan.

Mi interés, que es el de las autoras (mujeres expertas en sus respectivos ámbitos de trabajo e investigación académica), es que la colección sea de gran alcance, que todo el mundo pueda obtener la experiencia de una lectura provechosa. Además de ser vanguardias en teoría y praxis, nos explicarán los nuevos avances alcanzados en sus áreas y perspectivas. De aquí que el ámbito académico se puede beneficiar de la lectura de un estado de la cuestión riguroso y de un debate actual de cada tema que la colección trate. Y el mundo social en general puede obtener una amplísima riqueza de conocimientos sobre la realidad de las mujeres; cómo éstas, como grupo social,  piensan y sienten, sin olvidar sus distintas situaciones en el mundo.

Así pues, es mi objetivo que esta colección abra un diálogo entre los diferentes ámbitos académicos y sociales que trabajan para resolver los problemas relacionados con las mujeres, por supuesto las mujeres de todas las edades, incluyendo los dos extremos de edad del periplo vital, las niñas desde el momento que nacen y las mujeres mayores, que son doblemente discriminadas socialmente debido a los estereotipos por razón de su edad, que se suman a los estereotipos de género.

De este proyecto editorial pretendo, en especial, que no sólo sea interesante, sino que nos enseñe el camino o los caminos hacia la cooperación entre las partes implicadas; quiero decir que no sólo muestre a las mujeres, con todas sus particularidades culturales  y riqueza en la variación, vías para eliminar las atrocidades que se les perpetran y para romper el techo que no las deja crecer en tantos ámbitos, sino que no olvide en este camino a los hombres, con también todas sus particularidades y heterogeneidades.

La transformación de la sociedad es inevitablemente un proceso lento, pero todas las acciones unidas, por pequeñas que sean, pueden tener un efecto acumulativo importante. En este sentido creo que si puedo influir en algunas personas, es mejor que no hacer nada. A riesgo de ser reiterativa insisto en la idea de que para cambiar, para actuar, ya sea personalmente o socialmente, primero hay que conocer. Y, en este sentido, deberíamos tener muy presente que, en realidad, muchas habilidades pueden mejorar a lo largo de la vida, sea la edad que sea, incluyendo la apertura de miras y de espíritu.

Tengo la convicción de que  divulgar el conocimiento, sistemático y profundo, sobre todos estos asuntos y problemáticas es el camino para promover un activismo social, pacífico y efectivo; para conseguir un mundo más igualitario, equilibrado y llevadero. De modo que al reflexionar sobre la posición de las mujeres como grupo social, sobre cuáles son, además, sus actitudes tendentes para con el mundo, el público lector llegue a pensar más acertadamente sobre su propio comportamiento y opiniones, y no solamente perpetúe los prejuicios con los que se ha educado. Si nosotros mejoramos, actuaremos para mejorar el mundo. Y es así como quisiera que esta colección se convirtiera en una suerte de altavoz multiplicador.

El malson del retorn al passat

Article escrit per Ma Àngels Viladot i Presas, és Professora consultora de les assignatures: Bilingüisme i educació, i Comunicació intergrupal i intercultural (Universitat Oberta de Catalunya)

El Consell de Ministres ha donat llum verda a la reforma educativa no universitària, a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació (LOMCE) per a la seva remissió immediata al Congrés dels Diputats. Si per el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i per l’Executiu en pes, es tracta de la llei més important de la legislatura, des del nostre punt de vista, pel que fa a la llengua catalana, som davant d’una de les embranzides més brutals de la dreta cavernícola. Amb la ideologia del monolingüisme com a rerefons, aquesta llei intenta retornar-nos a conjuntures pre-democràtiques, pròpies de fa més de trenta anys. 

El “lingüicidi” és l’obsessió malaltissa d’aquesta ideologia la qual atempta sense treva contra les llibertats més elementals estipulades en la Carta dels Drets Humans. I això ha estat així sempre que el PP ha obtingut majoria absoluta a Espanya. Sinó ¿com s’entén que es mani per llei que el ministeri es farà càrrec de les quotes de col·legis privats dels alumnes les famílies dels quals volen que estudiïn en castellà, i que després passarà la factura a la Generalitat de Catalunya?; ¿com s’entén que, en paraules exactes del ministre, aquesta mesura es consideri “excepcional i transitòria a l’espera que s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular en les escoles públiques catalanes”? 

Aquest ranci imperialisme castellà ancorat en el Segle d’Or espanyol és, com a mínim, patètic. Quan l’or i la plata arribaven del nou món la reialesa i l’aristocràcia els dilapidaven a mansalva en benefici seu i en guerres de religió per consolidar el seu poder. I, mentre feien prevaldre despietadament el seu orgull de classe, el poble es moria literalment de fam. Com que els llibres d’història també des d’ara es redactaran a Madrid, d’aquesta part de la Història els del PP en donaran una visió feta a la seva mida, ben allunyada de la realitat. I basats en aquesta ideologia unitarista que perpetren amorrats en el seu passat de privilegis el que pretenen és enderrocar el model català, un model integrador i de convivència. Un model que, a més, ha fet possible fins ara uns excel·lents resultats acadèmics. 

Dividir la població d’edat escolar entre catalans i castellans és una aberració pedagògica només sustentable amb la ideologia antidemocràtica de l’unitarisme monolingüe. La llei Wert (LOMCE) és l'última i potser la més forta escomesa d’aquesta ideologia i Catalunya no ha de permetre de cap de les maneres el retrocés al qual ens condueix. Però no només per un sentiment de país sinó i sobretot per un model de societat que és el que correspon al segle XXI; no ho hem de permetre per molt poderoses que siguin les forces retrògrades que intenten fer-nos caminar com els crancs fins arribar no només a anys sinó a segles enrere. 

Permetin-me que els parli de les escoles inclusives, d’aquest concepte tan altament democràtic i respectuós amb la diversitat de les persones, els grups etnolingüístics i els pobles. Permetin-me que citi el meu llibre “De la picaresca als videojocs” (2013, Ed. UOC), tot dient que “l’origen del concepte inclusió educativa se situa en el fòrum internacional de la UNESCO que va marcar importants pautes en el camp educatiu, celebrat a Jomtien, Tailàndia, el 1990. L’educació inclusiva es presenta com un dret de totes les criatures, i no només d’aquelles qualificades amb necessitats educatives especials. Pretén pensar les diferències en termes de normalitat (el normal és que els éssers humans siguin diferents) i d’equitat en l’accés a una educació de qualitat per a tothom. L’educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com una cosa legítima, sinó que valora explícitament l’existència d’aquesta diversitat. S’assumeix així que cada persona difereix d’una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones.” 

De manera que els principis de l’escola inclusiva estan ideològicament vinculats amb les metes de l’educació intercultural i multilingüe i, per tant, són diametralment oposats a la segregació dels alumnes per raó de llengua com sí que permet fer-ho la llei Wert. 

Els programes d’immersió són un dels èxits més grans aconseguits d’inclusió i de cohesió socials a Catalunya. Són reconeguts internacionalment excepte pels partits espanyolistes que una vegada més són la nota discordant. ¿Quan se situaran en el segle XXI i amb el que això comporta? ¿Quan seran partits europeus i no només per fer polítiques neocapitalistes? És una lluita que ja dura massa anys.