El burca i la Gihad Topless

Article de Miquel Molina  publicat a La Vanguardia, el 15 de maig del 2013

 

Hi ha diversos llocs comuns associats al feminisme. 

Dos estan d’actualitat: d’una banda, se sol etzibar a “les feministes” –així, en general– que toleren menys el masclisme autòcton que el dels països musulmans, per allò del respecte a la multiculturalitat tan propi del progressisme. De l’altra, s’associa la defensa dels drets de la dona als partits d’esquerra. Què hi ha de cert i què hi ha de càrrega ideològica? Les militants sextremistes de Femen han posat el primer en qüestió.

Des de fa mesos, aquest col·lectiu de dones sorgit a Ucraïna –segurament recordeu que solen irrompre en actes públics amb el tors nu– denuncia la submissió de la dona en les societats islàmiques. La mobilització respon al nom de Gihad Topless i consisteix en accions de carrer i en una rebel·lió virtual: dones que viuen en països musulmans pengen a la xarxa les seves fotos amb els y6ighkpits nus i frases en àrab amb lemes antimasclistes. Aquesta campanya es va iniciar en solidaritat amb una noia tunisiana que va denunciar amenaces. Coincideix amb altres iniciatives que critiquen, amb la radicalitat marca de la casa, la marginació de la dona a l’Església catòlica.

Que Femen sigui un col·lectiu que s’oposa a la prostitució el situa en conflicto amb el discurs que manté part de l’esquerra, aquella que té una visió romàntica i alliberadora del comerç sexual i que no veu com les xarxes de traficants d’esclaves s’han anat quedant en els últims anys amb gairebé tot el negoci. Són els mateixos partits d’esquerres que van haver de pronunciar-se el mes passat en el Parlament davant la proposta de Ciutadans de prohibir l’ús del burca per qüestions de seguretat i per garantir “el dret al lliure desenvolupament de la personalitat individual”.

Cap d’ells va secundar la iniciativa (tots els grups van votar-hi en contra, menys el PP, que es va abstenir), similar a la que va impulsar l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros. Per justificar el seu rebuig, CiU, PSC, ICV, ERC i la CUP es van emparar en qüestions formals, en la inexistència –segons la majoria– d’un autèntic problema del burca a Catalunya, en el risc de criminalitzar les dones afectades o en la necessitat de respectar la cultura musulmana.

Aquell debat, que es va celebrar en un hemicicle semi buit, ha tingut la seva prolongació fora del Parlament: un grup de dones de l’organització Feministes de Catalunya prepara per als propers dies una acció destinada a “fer reflexionar” diputades i diputats sobre la seva decisió de no actuar al seu dia contra el vel integral de les musulmanes. Si es revisa aquell debat al web del Parlament, es té la impressió que als grups els va influir més el rebuig que genera Ciutadans que la repulsió que provoca veure com circulen per les nostres ciutats autèntiques presons humanes amb la presonera dins. Són molt poques, és cert. Però, com va dir Ros, actuar per llei contra el burca té una finalitat pedagògica. Convé deixar clar que primer són els drets humans i, després, els costums.

Article en PDF 

Un casc de moto anomenat Burca...

Article de Gemma Lienas, escriptora, publicat al seu bloc

La setmana passada el Parlament català va rebutjar una proposta de Ciutadans per prohibir burques i niqabs als llocs públics. Els arguments dels diferents partits per votar-hi en contra van ser d’allò més peregrins. El més bèstia, el d’en Miquel Iceta, que va comparar el burca amb un casc de moto. Deunido! Com m’agradaria que el senyor Iceta hagués d’anar-hi engabiat durant tan sols un dia. El burca és una presó de roba, d’uns quants quilos de pes, que impedeix tenir una bona visió de l’espai, que limita el moviment i que, és clar, provoca molts accidents, a més de destruir l’autoestima de les dones obligades a portar-la. Tot perquè, segons certes cultures, elles han d’anar tapades per evitar ser un objecte de desig dels homes. Posats a fer, podrien embenar-los els ulls a ells i problema resolt, dic jo!

Quan vaig saber el resultat de la votació al Parlament ─notícia difícil de trobar perquè els mitjans no se’n van fer ressò─, em van caure les llàgrimes de pena i de ràbia. Una ocasió perduda per defensar els drets d’aquelles que més pelut ho tenen! I vaig recordar un llibre de l’any 2000, El grito silenciado, que l’Anna Tortajada va escriure a partir d’un viatge fet a Afganistan, durant el qual va recollir les lamentacions de les dones afganeses forçades a vestir el burca. “Ajudeu-nos, dones occidentals”, demanaven elles. Qui ens ho havia d’haver dit que, tretze anys després –invasió nord-americana inclosa!-, no tan sols les dones d’aquell país continuarien dins de la presó de tela sinó que les que arriben a Catalunya tampoc no rebrien l’ajuda de la nostra classe política per poder-ne sortir.

Hi ha qui pensa que les musulmanes es plantifiquen el burca o el nicab perquè en tenen ganes i que nosaltres, com a occidentals, no podem imposar-los un canvi d’indumentària. Potser sí que n’hi ha que es vesteixen de fantasmes perquè “volen“ (hi estan tan acostumades que ni es plantegen una altra possibilitat), però això no ha de ser obstacle perquè defensem la dignitat i la salut de les dones i declarem il·legal l’ús d’aquestes vestimentes. També hem posat en peu la llei contra la violència masclista malgrat que hi ha dones que proclamen el seu amor cap al seu agressor. En tot cas, jo em poso al costat d’aquelles que no volen dur-les i agrairien tenir la llei de la seva banda com a argument per tancar-los la boca als marits, pares, germans, imams… Ho sé perquè he parlat amb musulmanes que no volen portar vels de cap mena i ho sé també perquè, als anys cinquanta, com a filla d’un home amb mentalitat ben patriarcal, hauria donat qualsevol cosa perquè la llei em protegís de les seves idees educatives. Però durant la dictadura franquista això no era possible. En l’etapa democràtica, hauria de ser-ho.

Hi ha qui pensa que les musulmanes velades tindran l’oportunitat de socialitzar si permetem que continuïn duent niqabs i burques. De debò? No heu observat que una dona amb burca o niqab mai no va sola? Sempre van de dues en dues: una jove i una gran, que li fa de carrabina i li impedeix establir relacions fora de casa. A més, els cascs de moto deixen poques possibilitats per comunicar-se amb els altres; si ho vols fer, te’ls has de treure. No sé si m’explico… Aquest argument de “pobres així podran sortir de casa” és totalment fal·laç. Jo el vaig viure a Estrasburg, on la comunitat musulmana va reclamar un horari només per a dones a la piscina municipal, i el govern de la ciutat –socialista!- va admetre-ho perquè, si no, “pobretes, no podrien banyar-se”. O sigui, a la França republicana s’anava enrere com els crancs.

L’any 1968 posar-se una minifaldilla era un acte de rebel·lió contra el patriarcat. Jo me la plantificava quan ja havia sortit de casa i em sentia cofoia de desafiar (ni que fos lluny dels seus ulls) la imposició paterna de decòrum. És veritat (i una autèntica desgràcia) que actualment aquesta demostració de força contra les lleis patriarcals hagi estat pervertida per la indústria de la moda, la qual ha exagerat les formes fins a l’extrem d’hipersexualitzar les nostres nenes i fer-les semblar putes en miniatura.

No us amoïneu, però, ja s’albiren canvis a l’horitzó: dels Estats Units arriba el moviment “per la decència en la manera de vestir”. Diu la Julia Chew, una dissenyadora jove que en forma part: “Els meus dissenys estan inspirats pel meu gran respecte cap a Déu”.

Potser si el moviment s’imposa serà el moment de despenjar les minifaldilles de l’armari i tornar-nos-les a posar.

 Imatges: Blog Modelos de mujeres más reales y blog Por los derechos de todo ser indefenso.