El treball domèstic de les nenes al món

Ma Àngels Viladot i Presas

Recomanem la lectura d'aquest article de Ma Àngels Viladot, Doctora en Psicologia social per la UB, Professora Consultora a la UOC i Directora de l'Editorial Aresta, publicat a Vilaweb.

Les inquietuds sense precedents pels drets humans dels infants situen el treball infantil (218 milions d’infants de 5 a 17 anys treballadors al món) en el centre de l'agenda internacional. El 60 per cent d’aquests infants treballen en l'agricultura i el 25,6 per cent en el sector serveis, en comparació amb el 7 per cent que ho fa a l’industria. A més de l'OIT, altres institucions internacionals (en particular, Unicef, el Banc Mundial i la Comissió de Drets Humans de l'ONU) han pres embranzida en la defensa dels drets dels infants en aquest àmbit d’urgent intervenció. Parlem d’una constel·lació oberta de persones, grups, organitzacions i governs que se centren i es comprometen a posar els colzes per eliminar el treball infantil perniciós, en totes les àrees laborals on aquest es palesa.

Una de les formes de treball infantil en el món són les feines domèstiques a tercers i de les quals se’n parla poc, tal vegada perquè es desconeix l’horror que s’hi oculta. Tot i que sospito que la raó és més evident: les labors domèstiques desperten poc interès perquè són concebudes tasques menors i, de fet, quina mena de lligam hi pot haver amb la violència envers les nenes? Doncs perquè són sobretot elles les que fan treballs domèstics i la immensa majoria en condicions anàlogues a l'esclavitud.

Òbviament aquestes petites treballadors domèstiques són comminades pels seus pares i germans a feinejar per tercers per incrementar els miserables ingressos familiars. Però a més de la pobresa, hi ha també altres factors que desencadenen aquesta situació, com ara la discriminació masclista. Ens sembla que abraçar el treball domèstic infantil únicament en termes de drets dels infants o en termes relatius a les normatives laborals és insuficient i parcial. L’evidència ens castiga confirmant-nos que és una pràctica enormement feminitzada. I és clar, les normes socials tan profundament arrelades prescriuen que el treball domèstic és fonamentalment un àmbit de dones. Per tant no ens ha de sorprendre que, en el treball de servents infantils, les nenes siguin majoria per golejada. Del nombre total d’infants de 5 a 17 anys que fan treball domèstic, un 73 per cent són nenes i el 27 per cent són nens.

En aquest escenari tan androcèntric no és sorprenent que moltes d'aquestes nenes no estiguin escolaritzades i segueixin el camí de les seves mares com a treballadores de la llar. D’aquí que dos terços (el 66,6 per cent) dels 776 milions de persones analfabetes al món siguin dones; és a dir, aproximadament 518 milions: una indicació de la contínua falta de valor relatiu que es concedeix a l'educació de les nenes en molts països.

Els els estereotips i els rols de gènere prescriuen educar els nois ja que després tindran més oportunitats en el mercat laboral i a les dones a quedar-se a casa per tenir cura dels seus germans i fer tasques domèstiques per la família o per a tercers, una ferma i solida preparació cap el matrimoni i la maternitat. Quan aquestes nenes arriben a l'adolescència, els seus pares acusen les escoles de ser llocs insegurs pels riscos d'assetjament sexual i violacions a què s'exposen les seves filles, tant en la pròpia escola com en el trajecte fins arribar-hi; la qual cosa posa llenya a l’estesa creença que l'escola no és un lloc pertinent per a les nenes atès el seu rol futur com a esposes i mares. L’accés diferencial a l'educació implica que quan les nenes compleixen l'edat mínima per poder treballar la majoria carreguen a les esquenes un indigne desavantatge social i econòmic. A les conviccions populars que discriminen greument a les noies s’hi afegeix l’error en entendre que l’educació és un servei i no, en canvi, un dret humà.

La gran majoria d’aquesta mainada treballadores domèstiques viuen en el mateix l’habitacle de les famílies que les “acullen”, després d’un acord amb les famílies respectives. Famílies que cedeixen les seves nenes a altres econòmicament més ben situades, no en qualitat de “treballadores” sinó com a “filles”, encara que els pares saben (però no volen saber-ho) que seran esclavitzades. El caràcter informal d'aquest acord sembla convenient tant per als pares com per als que es queden les nenes, en el sentit que els primers volen creure que les seves filles gaudiran de la protecció del nou entorn familiar i els segons estan convençuts que presten assistència a les criatures i les respectives famílies. Són criatures pobres que poden tenir un origen ètnic diferent amb una llengua diferent o bé pertanyen a un grup social considerat inferior al de la família que les ajornala i és probable que no tinguin educació bàsica, el que dificulta que sàpiguen protegir els seus propis drets, això si és que saben que els tenen. Com ja he dit, aquestes desigualtats econòmiques accentuen en la família que les aixopluga el convenciment que està fent un favor a la nena i a la seva família. Tot un conjunt de despropòsits que crea una situació ambigua que confon les criatures ja que són explotades però, en canvi, no són considerades unes treballadores. Viuen en el mateix entorn familiar però reben un tracte discriminatori i de violència.

La manca d'assistència, d’afecte de l’entorn familiar i protecció jurídica per part de les instàncies dels governs representa un descarnat atemptat al drets humans i benestar d’aquestes criatures desvalgudes ja que es disfressa com una acció lloable un arranjament que oculta condicions abusives de treball, maltractament i violència física i psicològica. Aquetes petites criades ens ploren que l'experiència diària de discriminació i aïllament és la part més difícil de la seva vida. Dissortada i tendra mainada, no és ni el maltractament físic o verbal, ni la manca de béns materials, ni fins i tot la falta de menjar el que més els perfora l’ànima amb una profunda infelicitat sinó l'exclusió, l’abandonament, la manca de respecte, la ingratitud i la solitud, i tota mena de menyscabaments a les seves necessitats de tendresa i acolliment.

El treball infantil domèstic no només és un treball abominable per la seva naturalesa, és a dir, per les condicions en què s’efectua (amb altíssimes probabilitats que la salut d’aquestes criatures quedi malmesa), sinó, a més, per la manca de seguretat i les implicacions morals atès els seu demostrat lligam amb el reclutament de moltes d’aquestes nenes per a la prostitució i utilització en activitats il·lícites (producció i tràfic d’estupefaents).

El tràfic infantil afecta a prop d’1,2 milions d’infants cada dia. Una gran majoria d’aquestes criatures són nenes a les quals se’ls prometen feines meravelloses i acaben en llocs on les exploten ocupadors sense escrúpols. La finalitat de la gran majoria d’aquests traficants és lucrar-se amb les criatures destinant-les al comerç sexual; enganyen a les famílies de les nenes (les quals són traslladades a les ciutats des de les zones rurals pels mateixos traficants) garantint-lis ocupació de criades quan el que els espera és treball de prostitutes o en la pornografia. Són venudes, abandonades a l’ horror de l’abús nu, sense pal·liatius, del qual no poden escapar. Falta molt encara perquè puguem dir que hem escombrat de la faç de la Terra la tirania de la pobresa que pateixen aquests milions de nenes, el despotisme del masclisme i els baixos instints d’aquells que se’n gaudeixen esclavitzant-les i dels que es lucren amb els seus cossos.

Inconformistes. Cròniques socials a la #Barcelona de la crisi

Ana Basanta i Silvia Torralba 

Sociología de las microrrevoluciones

Compartim aquesta entrevista a les periodistes Ana Basanta i Silvia Torralba realitzada al Bloc Tormenta de ideas de El País 

Hace un tiempo, las propuesta de organización de la convivencia eran globales. El capitalismo o el socialismo proponían sistemas de organización para la totalidad de los ciudadanos de un determinado territorio. La crisis actual afecta también a esta visión social. Surgen aquí y allá propuestas de ámbito menor: desde movimientos cooperativos más o menos amplios, hasta movimientos vecinales o de asistencia. Han perdido su voluntad de universalidad y, sin embargo, no dejan de poner en cuestión (incluso sin pretenderlo) el esquema general social. 

Los médicos voluntarios que asisten a enfermos en riesgo de exclusión o quienes practican sistemas de comercio alternativo, al margen de los canales de distribución establecidos, quienes cuestionan que el derecho a la propiedad sea superior al derecho a la alimentación o a la vivienda se unen en células que no pretenden una revolución general, pero coinciden en el rechazo a un presente que, opinan, crea excesivo malestar en no pocos individuos. Ana Basanta y Silvia Torralba, periodistas ambas en Barcelona, han rastreado estos movimientos en un libro (Inconformistes. Cròniques socials a la Barcelona de la crisi, Angle editorial), y el resultado es una especie de estudio sociológico de las microrrevoluciones que anidan en la ciudad. En Barcelona, localmente, pero en conexión con el mundo entero. Hace años, Sartre espetó a Camus: “La mejor forma de luchar por los esclavos de allá es tomar partido por los esclavos de aquí”. Basanta y Torralba sostienen hoy que ambos combates son paralelos.

Pregunta. Vuestro libro es un reportaje sobre los movimientos que propugnan transformaciones sociales sin proponer un cambio global. Se diría que proponen microrrevoluciones a escala individual o de barrio, pero a la vez cuestionan por completo el sistema dominante.

Respuesta: En realidad nosotras partimos, sobre todo, de las transformaciones que se viven en los barrios. Son locales, pero pueden ser vividas en otras partes. Por ejemplo,Radio Nikosia (una emisora vecinal barcelonesa) es un proyecto heredero de otra emisora local que nació en Argentina. Son proyectos que nacen a pequeña escala, pero tienen un punto de universalidad. Es verdad que nosotras hemos buscado especialmente microproyectos, porque la intención es mostrar que quizás no se cambie el todo, pero hay posibilidades de cambio que empiezan en uno mismo y en su entorno. La revolución global es muy complicada, pero se puede actuar en nuestra propia vecindad tratando de mejorar las cosas. Además, hay personas que pueden sentir miedo ante la idea de integrarse en un movimiento amplio, global, pero no lo sienten si se plantean acciones de barrio.

P. Soluciones locales, pero cuestionamiento global. Por ejemplo, el  movimiento cooperativo.

R. Muchas cooperativas no sólo cuestionan la situación, también fomentan la participación y son más respetuosas con los derechos de los trabajadores. De todas formas, a veces sus integrantes no buscan tanto presentar un combate como apartarse de los caminos trillados. Salirse del sistema sin más. De hecho, hay un poco de todo. Algunos no se plantean que su práctica cuestiona el capitalismo, otros sí lo hacen. La diferencia es que no se proponen como modelo para los demás y, mucho menos, pretenden juzgar a quienes actúan de modo diferente. Lo más notable es que la actividad tiene aspectos contagiosos. Hay gente que se acerca a la agricultura de cooperativas por motivos de salud y acaba dándose cuenta de lo que tiene de actividad política y pasa a militar contra el falso ecologismo que se vende en los supermercados, el llamado “capitalismo teñido de verde”. El componente político del movimiento cooperativista me parece claro. No en todos, claro, hay quien se hace de una cooperativa agraria sólo para comer más sano. De ahí que muchas cooperativas estén vinculadas a la red de comercio solidario o a la vía campesina. No sé hasta qué punto muchos de los protagonistas del libro son conscientes de que su comportamiento tiene no poco de político. Quizás si fueran conscientes el movimiento ganaría en fuerza.

P. Buena parte de estas actitudes coinciden en el movimiento del 15-M.

R. Muchas de estas pequeñas historias están entrelazadas y coincidieron en la eclosión que representó el 15-M. Es muy probable que hoy los grandes movimientos de protesta se nutran de múltiples pequeñas actitudes de rechazo que un día coinciden con un aglutinante: sea el rechazo a la guerra de Irak, o el 15-M, o las mareas blanca o verde.

P. Estos grupos se enmarcan, dice el libro, en una triple crisis: económica, política y de las instituciones. ¿Qué queda?

R. La gente.

P. Pero esa gente acaba participando, de una manera u otra, en esa economía, asumiendo una política existente e integrada en las instituciones que hay.

R. Mucha gente actúa al margen de las instituciones, pero aprovecha la información que éstas generan.

P. ¿Por ejemplo?

R. Los psiquiatras de calle. Atienden a personas en situación de marginalidad, a veces en las escaleras del metro. Saben si la Guardia Urbana recoge las pertenencias de alguien que duerme en la calle y acumula cosas en un banco. Reciben la información y acuden a prestar su atención. Por suerte, las instituciones están formadas por personas y las conexiones se mantienen. No está todo perdido.

P. ¿Seguro?

R. Hay una cosa clara: al margen de los discursos genéricos sobre la crisis, la gente sale a la calle y, en la puerta de casa, se encuentra a alguien sin techo o conoce a un desahuciado. Luego están los discursos políticos, pero la experiencia diaria hace que sea muy difícil engañarnos. El Parlamento puede actuar como crea, pero la calle te muestra lo que hay. Puede salir un ministro diciendo que los sueldos no han bajado, pero tú y tus vecinos sabéis que cobráis menos cada mes y que hay servicios que antes eran gratuitos y ya no lo son. Y eso hace que, al final, te fíes más del vecino y que contactes con aquel que sabes que lleva años luchando por un semáforo o por la mejora de la calle y del barrio. La nueva red se forja a partir de pequeñas confianzas. Luego hay que ir a pedir las subvenciones a los poderes públicos, pero es que la gente tiene derecho a esas cosas. Se podría decir que la crisis no se ha convertido en la hecatombe gracias a estos pequeños movimientos solidarios.

P. El libro recoge un dato llamativo: el porcentaje de mujeres indigentes es muy inferior al de los hombres.

R. En Barcelona el 10% de los indigentes son mujeres, aunque en el conjunto de España suponen el 20%. Por regla general, la mujer tiene más recursos que el hombre. Cuando una mujer intuye que puede acabar en la calle se mueve mucho más para evitarlo. Puede que el hombre tenga menos habilidades o que se sienta más avergonzado a la hora de pedir ayuda, per cae antes en la indigencia. Ese es el aspecto positivo para las mujeres, pero también hay la cruz: la mujer que acaba en la calle está peor que los hombres, sobre todo mentalmente. Una vez en la calle, el hombre dispone de más recursos para buscarse la vida, la mujer parece exhausta. Eso sí, la mayoría de las mujeres está dispuesta a cualquier cosa, y quiero decir exactamente eso, antes que acabar en la calle. Luego, hay un aspecto que tiene que ver con la Administración: si la mujer tiene hijos a cargo o ha sufrido violencia doméstica, las administraciones responden con mayor facilidad y rapidez. Esos casos difícilmente se dan entre los hombres.

P. A veces, se dice en el texto, falta información y eso genera miedo.

R. Hay mucho miedo. En Barcelona hay diversos asentamientos de gente que vive en camiones, en barracas, en naves industriales abandonadas. No piden ayuda por falta de información y por miedo. Incluso se niegan a llamar a la prensa cuando las amenazan con echarlas por puro miedo.  Te dicen que pueden perder la custodia de sus hijos. Son gente con escasa formación y pocos recursos para acceder a la información. Eso se ve muy bien en las asambleas de la PAH; los que acuden necesitan mucha información. Muchos llegan con miedo a decir que carecen de medios porque temen que les quiten a los hijos. Y, claro, ése es uno de los peores dramas que uno puede imaginar. Normalmente no es cierto, pero sus fuentes de información no siempre son fiables.

P. ¿Hay relación directa entre marginalidad e inmigración?

R. Depende del problema y del tipo de marginalidad. Hay asociaciones con hasta un 20% de catalanes entre la población atendida. Lo que ayuda mucho a que acabes siendo un marginal es que seas inmigrante sin regularizar. Esta gente se halla en una situación de vulnerabilidad total: no tienen derecho a nada, casi ni existen y no tienen modo de mejorar. En los asentamientos hay gente de procedencia muy diversa. Hay unos casi íntegramente formados por familias que llevan en Barcelona 20 años. Hay algunos de Portugal, pero la mayoría procede de Galicia. Luego, desde hace unos seis o siete años, hay un asentamiento de subsaharianos y otros de rumanos.

P. Sin vivienda y sin posibilidades de acceso.

R. Es terrorífico, porque incluso las viviendas protegidas, que teóricamente son para los que no tienen recursos, se les niegan. No pueden acceder por falta de recursos, ya que no llegan al mínimo exigido. Además es imprescindible una nómina. Vamos, es que es casi de risa.

P. Y todo eso, aunque estén en un grupo, lo viven como una cuestión individual, en soledad.

R. La soledad lo hace todo más difícil. Hay que darse cuenta de la necesidad de asociarse. Muchas veces, lo que se te ocurre, ya lo está haciendo otro. La asociación hace que se aprovechen todas las capacidades. Nadie es bueno en todo. Eso se ve muy bien entre el movimiento vecinal. Primero son pocos, pero salen a la calle y muchos otros se dan cuenta de los problemas comunes.

P. Se habla mucho de la coordinación de las protestas a través de la red, pero al final, la gente acaba encontrándose en la calle y ahí consigue la fuerza.

R. Por supuesto: ahí te encuentras al otro, pones en común. La red es un instrumento, útil y rápido, pero luego necesitas reunirte con los otros, verles la cara y escuchar su voz.

P. Unión y necesidad de vencer el miedo, ¿no recuerda aquello de ‘uníos, no tenéis más que perder que vuestras cadenas’?

R. El contexto es otro, pero las ideas resuenan. Claro, para la clase dominante, lo mejor es que la gente trabaje y obedezca. Pero siempre habrá quien levante la cabeza y diga que eso no le gusta. De muchas maneras. Nosotras hemos mirado una: la que no implica la violencia. Son personas que discrepan y que se unen en la discrepancia. De todas formas, no perdamos de vista que a veces se sufre violencia estructural y que eso también es violencia. Hay gente que lo pasa muy mal y si las cosas no estallan es por los apoyos de las familias. De hecho, hoy el mejor banco es la familia.

P. El libro termina con una especie de canto al optimismo al afirmar:

todo es imposible hasta que se hace.

R. Este no es un libro para cortarse las venas. La realidad es dura, pero no hay que esperar que vengan a resolverte los problemas. Es cosa nuestra. También nuestra. Lo importante es darte cuenta de que puedes cambiar las cosas. No hay gestos inocentes. Cuando vas a comprar una camiseta y coges la más barata, sin importarte que se haya hecho en Asia en condiciones de explotación, no sólo contribuyes a esa explotación, es que puedes estar dejando en el paro al vecino que aún no trabaja en esas condiciones de miseria. Es una simplificación, pero basada en hechos reales.

¿Es el #amor un cautiverio? Marcela Lagarde en Librería Pròleg

Àngels Grases y Marcela Lagarde

Ayer la Librería Pròleg, rebosaba de expectación ante la presencia de una de las figuras más representativas del feminismo. Marcela Lagarde académica, antropóloga e investigadora mexicana, catedrática de la Universidad Nacional Autónoma de México, volvió a seducir con la sinceridad que se le conoce y un gran bagaje de sabidurías. 

Para l@s que no la conozcáis Largarde es autora de numerosos artículos y libros sobre estudios de género, feminismo, desarrollo humano y democracia, poder y autonomía de las mujeres, etc. La librera Àngels Grases una anfitriona de excepción, acogió la presentación de su libro “Los cautiverios de las mujeres” . 

Marcela, "La maestra", para muchas de las que admiramos su obra y su compromiso en la defensa de los derechos de las mujeres, con gran maestría dibujó las perspectivas que adquiere el cautiverio femenino en la cultura patriarcal . Como ella misma confesó, su libro está dedicado a las madresposas, las monjas,las locas,las presas y las putas. En esta obra expone las formas particulares en que se dan los fenómenos opresivos en cada círculo vital definido por sus normas, sus instituciones, sus modos de vida y su cultura.

Es precisamente a esos círculos a los que se refiere cautiverios. No todo es dolor en ellos. Ni la opresión es vivida siempre con pesar. 

Por el contrario, adquiere la tesitura de la felicidad cuando es enunciada en lengua patriarcal como lealtad, entrega, abnegación; cuando nos valoriza y nos ubica en el mundo y el cautiverio se llama hogar o causa; cuando la especialización en los cuidados se concibe como instinto sexual y maternal, y la subordinación enajenada al poder es el contenido del amor". 

La opresión de género está activa en el mundo. A pesar de nuestros logros, la vida de cada mujer contemporánea sucede en condiciones históricas de hegemonía patriarcal. Las maneras de vivir de los hombres y de realizar sus identidades, los acontecimientos y los hechos que caracterizan al mundo actual tienen una evidente impronta patriarcal. 

Algunas caras conocidas,
Maribel Cárdenas entre el público
asistente...

Por ello, “Los cautiverios de las mujeres” es tan vigente como esfuerzo por teorizar y aproximarme a la opresión de las mujeres madresposas, monjas, putas, presas y locas. Todas ellas referentes simbólicas de estereotipos sociales y culturales, que sintetizan las normas paradigmáticas de género de la relación entre la sexualidad y el poder de dominio que fundamenta la dimensión patriarcal de la existencia de las mujeres.

Otras imágenes de esta magnífica presentación y conversación con Marcela Lagarde:

Àngels Grases con Marina Subirats
que también asistió a la presentación

Àngels Grases y Marcela Lagarde con
 representantes de diversos
grupos de feministas de Catalunya

Cualquier lugar era bueno para sentarse y
escuchar a Marcela...

 Marcela Lagarde con Sofía Acosta y Rocío León

Marcela Lagarde conversando

Puedes seguir a Marcela Lagarde en Facebook

Otros enlaces de interés:

http://www.americat.cat/es/el-amor-uno-de-los-cautiverios-de-las-mujeres-conferencia-de-marcela-lagarde-antropologa-mexicana

http://www.lavanguardia.com/agenda/actividades/marcela-lagarde-el-amor-uno-de-los-cautiverios-de-las-mujeres.html

http://www.laindependent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=4124%3Abarcelona-torna-marcela-lagarde-amb-lamor-i-els-seus-perills--la-independent--noticies-genere&catid=226%3Anoticies-breus&Itemid=305&lang=es

http://www.lahuelladigital.com/resistencia-y-vinculacion-del-feminismo-en-las-librerias-de-mujeres-en-espana/

#Discriminación de la mujer como Política de Estado en #Rusia

Consuelo Barea

Compartimos y recomendamos la Presentación del libro de nuestra compañera feminista Consuelo Barea  , metgessa psicoterapèuta i experta en violència de gènere.

"La Discriminación de la mujer como Política de Estado en Rusia" 

"Un valiente y riguroso relato de la situación de discriminación de la mujer en Rusia.

"Un manuel para mujeres maltratadas que quieren dejar de serlo"

 Divendres 13 Desembre a les 17h a l'Escola d'Adults Martinet de Nit (Rbla Poble Nou)

Taula Rodona "Canvis sobre Llei actual d'Interrupció voluntària de l'embaràs" #ICAAB

Compartim i recomanem aquesta Taula Rodona organitzada pel Grup d'Avocats i Advocades Joves i Comissió de Dones Advocades #ICAAB 

Organitza:

Grup d’Advocats i Advocades Joves i Comissió de Dones Advocades

11 de desembre de 2013

19:00 hores

Pati de Columnes de la Seu ICAB

                                                                                                                     C/ Mallorca, 283 - Barcelona

  

TAULA RODONA

'Canvis sobre la Llei actual d'interrupció voluntària de l'embaràs'

El Grup d ‘Advocats i advocades joves i  la Comissió de Dones Advocades, presenten una taula rodona amb expertes en diferents àmbits, per abordar, de manera transversal, la realitat social que acaba afectant, de manera essencial, a les dones.

Analitzarem, com canvia el dret a decidir de la dona, amb la legislació de supòsits.

Les Ponents:

·         Olga Arderiu, Advocada especialista en dret penal. Comissió Dones Advocades.

·         Lorena Garrido, Doctora en filosofia del dret, professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.

·         Silvia Aldavert, Coordinació de Projectes Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears.

·         Dra. Raquel Novo, Ginecòloga obstetrícia. Directora mèdica de Clínica Casanova (centre contractat pel Departament de Salut per a la assistència a la I.V.E.).

Presentador:

·         Esteve Grima, President GAJ.

Moderadora:

·         Sandra Pongiluppi, Vocal GAJ

INSCRIPCIÓ ON LINE MITJANTÇANT LA PÀGINA WEB DE L’ICAB

www.icab.cat

VICTÒRIA SAU, un feminisme vital, intel·lectual i activista

Des de Feministes de Catalunya: Compartim, ens Sumem i fem Difusió.

Les feministes amigues i companyes de la Victòria Sau volem organitzar un acte de reconeixement on expressar el record, l'admiració i la gratitud per la seva vida i la seva obra. 

Volem celebrar el feminisme vital, intel·lectual i militant de la Victòria Sau des de les diferents aportacions i sensibilitats de totes les que desitgem compartir les nostres vivències al seu costat.

Es preveu realitzar l'acte el 21 de febrer del 2014 i us ho fem saber perquè us reserveu la data i en feu difusió doncs voldríem trobar-nos i retrobar-nos totes les dones que vàrem reconèixer la Victòria Sau com a la nostra mentora i que sentim el compromís de continuar la seva obra com a feministes.

Les que vulgueu participar en el donatge o en la seva organització poseu-vos en contacte, si us plau,  a través del mail centredocumentacio@caladona.org

#25N Tolerància zero a la violència contra les dones

Laia Bonet

Recomanem aquest article escrit per Laia Bonet, Jurista, i Publicat a El Periódico 

“Encara ens defineixen segons les nostres relacions amb els homes” ('El quadern daurat', 1962) In memoriam de Doris Lessing.

Des de que s'inicià el recompte dels crims masclistes, el 2003, 703 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles a Espanya. Avui, deu anys després, les dades segueixen demostrant que, tot i que hem avançat, no hem guanyat, encara, aquesta batalla social, política i democràtica. I encara pitjor, no sembla que la voluntat política per fer front a aquestes agressions es reforci. Llegeixo en un gran article de Laura Nuño, ¿Importa la violencia que se ejerce contra las mujeres?, la dada següent: “La proporció de denúncies falses per violència de gènere representa el 0,01% del total de les presentades, idèntica magnitud que la quantitat destinada als Pressupostos Generals de l'Estat per a 2014 a les polítiques d'igualtat i a les actuacions contra la violència de gènere”. El PP debilita en el pressupost més anti-social de la nostra història els recursos públics per lluitar contra la Violència Masclista. Avui, més que mai, hem de posar cara, vida i patiment a cadascuna de les 600.000 dones que encara viuen acorralades per la violència de gènere a Espanya.

A més, un estudi realitzat per investigadors de la Universitat Complutense ha posat de relleu que el masclisme no és cosa d'un passat patriarcal i que els estereotips de gènere no es troben en fase de superació. És més, estan molt vius entre els adolescents i, encara pitjor, estan creixent. Podríem, fins i tot, parlar d'un perillós retrocés, ja que la violència masclista augmenta en part perquè un ús inquisidor i vigilant de les noves tecnologies les converteixen en una eina de control.

Manifestació contra la Violència de Gènere a València
Novembre 2012 Miguel Lorenzo

DESESPERACIÓ I VIOLÈNCIA

A Catalunya, segons les dades de la Unitat de Suport a les Víctimes de Violència Masclista de la Generalitat de Catalunya, veiem que darrere de les dades extremes s'amaguen drames silenciosos de profunda violència i desesperació.

Què hem de fer? Crec que necessitem una actuació sostinguda que contempli cinc reptes. El primer, el de les pròpies dones afectades. Necessitem les seves denúncies per poder vèncer l'horror. La por i el dolor les retenen. Però cada denúncia és un passa cap a la bona direcció. Ajudem aquestes dones, dotem de més recursos d'acompanyament i de suport. Fem segura la seva passa alliberadora. Protegim les dones que, finalment, denuncien aquest martiri diari.

Segon, les famílies. Tan sols el 2% de les denúncies per violència de gènere són de familiars de víctimes. Si coneixen el problema tendeixen a creure que pot solucionar-se. L'amor no es demostra amb la complicitat cp a l'agressor. Cal trencar aquest cercle viciós. Tercer, hem d'incrementar els esforços pressupostaris de les administracions i, especialment, de la local, per atendre des de la proximitat amb equips professionals adequats i suports de les entitats d'acollida, ajuda i acompanyament. Quart, més visibilitat i reconeixement a les persones i organitzacions que treballen i combaten aquesta amenaça. Agredir a una dona és agredir-nos a tots. Cal situar aquests temes a l'agenda política: als partits i a les administracions. Sense cessar, sense cedir.

EL PROBLEMA DE SALUT MÉS GRAN DEL MÓN

Comparteixo la posició recollida a la consensuada Declaració de Feministes de Catalunya sobre Violència de Gènere: “Una vida lliure de violència per a les dones. La violència contra les dones, molt present a la nostra societat, és un atemptat contra els drets humans i és el problema de seguretat i de salut més gran del món. Rebutgem, doncs, tots els tipus de violència vers les dones i denunciem la passivitat, la indiferència i la burocràcia que malauradament l'envolten i que fan poc útils els mecanismes legals. Creiem que la violència masclista ha de ser considerada una qüestió d'Estat i, doncs, tractada com a tal.”

I, finalment, començar el combat contra la discriminació a les aules i als patis. El 2004 la llei contra la Violència de Gènere va posar aquest problema al centre neuràlgic de la política espanyola, però som ben lluny encara de detectar i anticipar-nos als brots de masclisme i misogínia a les nostres aules, que són el terreny fèrtil per a la discriminació i la violència.

Aquests dies estic rellegint la biografia i els textos de Maria Aurèlia Capmany, que fou regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions a l'Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures pel Partit dels Socialistes de Catalunya. I descobreixo aquesta cita que m'inspira i m'anima: “Avui, en el moment en què les dones s'alliberen, encara que molt lentament, de tantes inhibicions i de tantes pressions alienes, es troben que han d'emprendre de nou la lluita contra l'intent de reduir-les a feminitat. Un intent tan ben orquestrat pels dogmes i les lleis, els costums i els mitjans de comunicació de masses. Cada vegada més, la dona haurà d'alliberar-se de la caricatura d'ella mateixa que li ofereixen.”