La cooperació catalana retrocedirà dècades si s’aprova el Pla Anual de Cooperació 2017.

 "Per un país compromés amb la Igualtat de gènere 

i els drets humans" 

Rebuig frontal dels col·lectius feministes en conèixer la intenció de la Conselleria d’Afers Exteriors de modificar veladament el Pla Director de Cooperació i vulnerant la LLEI 17/2015, del 21 de juliol, d'igualtat efectiva de dones i homes.

Des del Fòrum de Feministes de Catalunya volem manifestar la nostra preocupació en saber a través de fons del moviment associatiu de la cooperació catalana que el Conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva i el Director General de Cooperació, Manel Vila, porten planificant i treballant des de fa un any amb la intenció de fer un canvi de visió estratègica i substituir l’enfocament de gènere i drets humans del Pla Director de Cooperació 2015-2018 així com marcant noves prioritats que desbanquen per complert la defensa, protecció i exercici dels drets humans de les dones. Un Pla Director, aprovat i assolit en la legislatura anterior, que es vol vulnerat amb l’aprovació del Pla Anual de cooperació del 2017 i que seria del tot contradictori des del punt de vista polític, que un cop s’ha avançat en matèria d’igualtat integrant la perspectiva de gènere i drets humans en el model de cooperació català, el mateix Govern, ara fes passes enrere.

Sembla que l’objectiu és donar un pas enrere i tornar de nou al model de cooperació ja superat que ni transforma, ni entén quina és la situació de les dones i de les nenes en els països empobrits, on la violència social, econòmica, cultural i física les impedeix l'exercici els seus drets. Una cooperació cega al gènere o en el millor dels casos, converteix la igualtat de gènere en un tema sectorial com si els drets de les dones només es poguessin defensar i protegir en determinats drets i en projectes exclusivament amb dones.

Des del Fòrum Feministes de Catalunya que aglutina a moviments i corrents molt diverses del feminisme d’arreu del país, volem expressar la nostra més profunda preocupació i estat d’alerta com a conseqüència dels fets que hem exposat.

Exigim una resposta immediata de la Conselleria d’Afers Exteriors i un nova redacció del Pla Anual que sigui coherent i responsable amb el Pla Director de cooperació 2015-2018, doncs en el cas que així fos, seria molt greu i s’estaria incomplint, a més, la Llei d’Igualtat efectiva entre homes i dones de Catalunya. Altrament, confirmaria una mirada clarament misògina i discriminatòria pels drets humans de les dones.

Les modificacions que està impulsant la Conselleria d’Afers Exteriors contravenen el Pla Director de Cooperació 2015-2018 i la Llei d’igualtat 17/2015 aprovats pel Parlament de Catalunya.

Antecedents

El Pla Director de Cooperació 2015-2018 assumeix, per primer cop, el repte de la cooperació des d'una perspectiva i des d'un compromís profund amb els drets humans. Una cooperació que entoma els drets humans com l'eix vertebrador de la seva política, i els dimensiona des de la perspectiva de gènere, i és per això que quan el Pla Director 2015-2018 parla dels drets humans no només es refereix a la declaració universal dels drets humans sinó que també hi suma la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, la CEDAW, que és la veritable declaració de drets humans de les dones.

El Pla Director de Cooperació 2015-2018 és feminista, la seva elaboració va durar més de nou mesos, i un cop consensuat amb els actors del desenvolupament va ser aprovat pel Govern i pel Parlament de Catalunya.

Les bases del Pla són dues, per un costat  l’enfocament estratègic de gènere i drets humans i d’altra, els objectius estratègics, defensa, protecció i garantia dels drets humans de les dones i dels drets col·lectius dels pobles.

L’enfocament de gènere i drets humans defineix d’una manera especifica tot el posicionament del Pla director, un enfocament que posa en el centre del desenvolupament les persones, les relacions de gènere i els drets humans amb la finalitat de transformar les desigualtats existents per així assolir la justícia social i la igualtat efectiva entre homes i dones.

El Pla Anual de Cooperació 2017, que és un document de desplegament programàtic del Pla Director, relega i simplifica l’enfocament estratègic, minimitzant el seus efectes transformadors, contravenint el Pla Director i la llei d’Igualtat en el seu conjunt i específicament  l’article 51.1. Tanmateix el Pla Anual desobeeix a les Nacions Unides, que en l’any 1979 estableix el imperatiu d’incorporar la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques (CEDAW) i  des de l’any 2003 s’estableix la incorporació de l’enfocament basat en drets humans en totes les actuacions del desenvolupament (DECNU) (Declaració d’Enteniment Comú de les Nacions Unides sobre un Enfocament de la programació pel desenvolupament basat en Drets Humans).

Un enfocament de gènere en la cooperació que situa a les dones com a titulars de drets

L'enfocament estratègic és també un marc conceptual i d'anàlisis, una estratègia, una metodologia i alhora una praxi que cerca analitzar i eradicar les causes estructurals que provoquen vulneració de drets humans.

L'enfocament ens convida a superar la lògica de satisfacció de necessitats i situa les persones com a titulars de drets, les institucions com a titulars d'obligacions,  que tenen l'obligació de reconèixer, respectar, protegir i defensar els drets, i els titulars de responsabilitats, que són els mitjans de comunicació, les empreses, les ongds, etc.

El Pla Director de Cooperació alineat amb els objectius de l’Agenda 2030 de l’ONU

El Pla director de Cooperació 2015-2018 s'alinea totalment amb l'agenda 2030, entenen que els Objectius de Desenvolupament Sostenible no són transformadors en si mateixos, sinó que són fites per crear una agenda transformadora. I és per això que el Pla Director estableix el com arribar a l'assoliment de les fites de l'agenda 2030.

Els objectius estratègics del Pla Director marquen l’especificitat de la cooperació catalana, els drets humans de les dones és un dels objectius estratègics que queda desplegat en 17 objectius específics, donant cobertura a tots els drets humans sota el paraigües de la igualtat de gènere.

El Pla Anual 2017 estableix unes noves prioritats on els drets humans de les dones queden invisibilitats i relegats per altres prioritats, deixant sense efecte els objectius específics del Pla Director. El Pla Anual 2017 situa com a prioritari la seguretat humana, el refugi, la pau, visibilitzar internacionalment la cooperació catalana entre altres, alhora que estableix  aliances amb organismes internacionals aliens a la igualtat de gènere. 

Les noves prioritats vulneren igualment el Pla Director i tot l’article 51 de la Llei d’igualtat 17/2015, així com el mandat de Nacions Unides de treballar per la igualtat de gènere de manera transversal per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Les actuacions proposades en el Pla Anual 2017 majoritàriament són al marge del contingut del Pla Director. Multitud d’aliances i convenis amb entitats i organismes desvinculats de la igualtat de gènere. Construcció de pau i acció humanitària al marge dels drets de les dones i de la resolució 1325 de Nacions Unides, nous països prioritaris no establerts en el Pla Director, avaluacions sense l’enfocament de gènere i drets humans i coherència de polítiques al marge de la perspectiva de gènere.

La Cooperació catalana capdavantera en la defensa dels drets humans de les dones

La Cooperació catalana amb el pla Director de Cooperació es convertia en pionera en la transformació de les desigualtats. Transformar les relacions desiguals de poder en tots els àmbits (públics i privats), acarant les causes estructurals socials, econòmiques, polítiques i culturals patriarcals que perpetuen les desigualtats de gènere entre les dones i els homes. Materialitzar els drets humans per a totes les persones, col·lectius i pobles prioritzant els tradicionalment exclosos on la vulnerabilització dels seus drets és major, fent especial èmfasi en les dones i les nenes per la desigualtat estructural i discriminació que viuen.

Debat, consens i transparència

Un Pla Director que va superar tots els processos de debat i de recerca dels consensos necessaris per a la seva aprovació. Va obtenir un ampli suport entre els grups parlamentaris, com entre les entitats i els diferents Departaments del Govern de la Generalitat

#COMUNICAT Feministes de Catalunya denuncia radicalment l'assetjament a #dones polítiques

Feministes de Catalunya denuncia radicalment l'assetjament que en les darreres setmanes estan patint dones que es dediquen a l'acció política  des de diferents partits, plataformes i col.lectius . És intolerable que la resposta a legítims posicionaments  sigui a través d'insults clarament masclistes  que pretenen el descrèdit personal i intel·lectual de les dones. 

Afirmem rotundament que es tracta d'un tipus de violència masclista que ha de ser rebutjada i perseguida. Una violència masclista que pretén intimidar i desincentivar el desafiament que en realitat suposa, encara per alguns, la irrupció de la veu i el fer de les dones en l'espai de la política.

Des de Feministes de Catalunya expressem el nostre rebuig més absolut a tot tipus de violència masclista i expressem també el nostre suport a les dones que estan exercint amb professionalitat, valentia i dignitat les seves responsabilitats en la vida política del nostre país.

Així mateix exigim que, tant des de la societat civil com des d'instàncies governamentals i jurídiques es persegueixi aquest tipus d'actuacions que són l'expressió d'un patriarcat agressiu i bel·ligerant que no pot ser emparat ni tolerat. 

Feministes de Catalunya. 7 de gener de 2016

Artemisa o l'esperit rebel

Sara Berbel conversant amb la Dra. Jean Shinoda Bolen

Artícle de la Psicòloga Sara Berbel Sánchez , publicat a Dones en Xarxa, Catalunya Plural

Al meu costat la Dra. Jean Shinoda Bolen em mira seriosament mentre preparo les meves notes i penso que ser una "dona viril" és una acusació que encara avui se sent freqüentment destinada a aquelles que no actuen com s'espera d'acord a l'estereotip.

Mary Wollstonecraft, George Sand o Simone de Beauvoir van fer saltar pels aires, cadascuna a la seva època, la concepció del "ser dona". Van ser brillants intel·lectuals, van estimar la literatura i el pensament, van buscar activament la independència econòmica, van explorar noves fórmules afectives fora del matrimoni, es van implicar apassionadament en la defensa de les dones i el canvi social i totes, invariablement, van ser acusades de comportar-se com "dones virils".

Al meu costat la Dra. Jean Shinoda Bolen em mira seriosament mentre preparo les meves notes i penso que ser una "dona viril" és una acusació que encara avui se sent freqüentment destinada a aquelles que no actuen com s'espera d'acord a l'estereotip. "Són com homes" -es diu d'elles, o bé "es masculinitzen". No obstant això, afortunadament per a les dones, el rang de possibles comportaments femenins és molt més ampli del que l’encotillat cànon designa per a nosaltres.

I aquest coneixement l'hi devem, principalment, a científiques feministes com la Dra. Jean Shinoda Bolen que va aprofundir ja en els anys noranta en els diversos models psicològics que conformen les personalitats femenines. En el seu llibre Les deesses de cada dona va proposar una nova psicologia de les dones basada en els patrons arquetípics que personificaven set deesses principals de la mitologia clàssica. La seva gran aportació va ser mostrar els models de dones dependents (aquells agradables per al patriarcat ja que els encarnen dones submises o vulnerables, dones que es defineixen en funció del seu vincle de parentiu -esposes, mares o filles-), i a més models alternatius de dones independents (existents també a la mitologIa grega), actives, rebels i no definides per les seves relacions masculines. D'aquesta manera, ampliava el camp d'actuació de totes aquelles dones perilloses o estranyes per als valors patriarcals alhora que els atorgava realitat, consistència i reconeixement.

Ara, més de vint anys després, Jean Shinoda Bolen arriba a Barcelona a presentar el seu nou llibre Artemisa, un dels mites que representa la personalitat de la dona rebel, l'activista, la que no es resigna i vol canviar el món, la que alberga al seu interior un "esperit indòmit". "Quan la passió i la perseverança es presenten juntes dia rere dia, la voluntat indòmita que sorgeix d'elles ens dota d'una energia que pot traspassar límits" -diu l'autora.

Quan li pregunto per què precisament ha escollit a aquest patró arquetípic per aprofundir-hi en aquests moments del segle XXI em contesta que té la intuïció que és el moment d'impulsar a totes aquelles dones que guarden alguna relació amb el mite d'Artemisa. "Ens trobem en la tercera onada del moviment feminista" -explica- "i aquesta és l'època en què totes les activistes han de prendre les regnes per eradicar d'una vegada el patriarcat i tot el dolor i violència que comporta". La Dra. Bolen creu que, aïlladament o de forma dispersa no serà possible canviar les situacions d'opressió i per això fa anys que promou els "cercles de dones" des de San Francisco, ciutat on viu, com a espais en els quals donar i prendre energia per continuar en la lluita personal i col·lectiva. És una ferma defensora que el canvi comença des de baix i progressivament ascendeix fins impregnar tots els estaments socials. El va descriure en el seu llibre El millonésimo círculo i creu que ara els cercles poden transcendir països i nacionalitats ja que a tot el món hi ha dones que estan defensant els seus drets i treballant per unes altres, qualitats típiques de la personalitat mítica d'Artemisa.

La seva proposta consisteix a encoratjar a les nenes aquests aspectes, sovint reprimits, que trenquen amb els mandats establerts i que cadascuna pugui trobar en si mateixa aquesta rebel·lia que la conduirà a la llibertat. "Els fills i filles de les feministes actuals protagonitzaran el canvi que estem esperant" afirma, mentre somriu confiadament. La miro i veig una dona d'aspecte fràgil però determinació indestructible, apassionada i perseverant, sens dubte, una Artemisa entre nosaltres.

Premio María Luz Morales para artículos sobre el empoderamiento de la mujer

Consultar BASES en Observatori Cultural de Gènere 

• El galardón es impulsado por ‘La Vanguardia’, la Fundació La Caixa y el OCG

El lugar que ocupan las mujeres en la sociedad, su plena participación en todos los sectores y, sobre todo, en las decisiones que afectan a sus vidas, es un indicador de su nivel de desarrollo y modernidad. Es una evidencia: ningún país alcanzará su pleno potencial sin empoderar a la población femenina. Pero pese a los progresos realizados, este nuevo escenario todavía tiene un pálido reflejo en los medios de comunicación. Por ello La Vanguardia, la Fundació Bancaria La Caixa y el Observatorio Cultural de Género han acordado impulsar de forma conjunta el Premio de Periodismo María Luz Morales, que pretende incentivar trabajos periodísticos que indaguen en esta realidad desde un punto de vista positivo y con la mirada puesta en el futuro.

La iniciativa parte del Observatorio Cultural de Género (OCG), creado en el 2013 para denunciar la escasa presencia de las mujeres en el ámbito de la cultura y darles mayor visibilidad. A lo largo de estos años ha elaborado diversos informes sectoriales (periodismo de opinión, cine catalán reciente y premios literarios ; este último se presentará el día 15 en el CCCB) y organizado actividades relacionadas con la mujer y la cultura. Fue precisamente a raíz del ciclo de conferencias Grandes catalanas celebrado el pasado año en el Ateneu Barcelonès cuando el periodista Lluís Reales, que impartió la charla sobre la figura de María Luz Morales, propuso organizar un premio con su nombre. “Nos pareció una idea fantástica, porque es una buena manera de rendir homenaje a una mujer extraordinaria, periodista, escritora, traductora... Una pionera en muchos aspectos que en momentos difíciles supo moverse en un mundo de hombres, pero hoy prácticamente olvidada”, señala la directora del OCG, la escritora y crítica literaria Mª Ángeles Cabré.

Directora de La Vanguardia durante la Guerra Civil a caballo entre 1936 y 1937 durante apenas unos meses, María Luz Morales (A Coruña, 1889-Barcelona, 1980) fue la primera mujer que dirigió un diario en el Estado español. Mujer culta y progresista, Morales fue nombrada por un comité obrero cuando La Vanguardia fue incautada por la Generalitat. Al finalizar la guerra fue primero recluida en un convento y posteriormente inhabilitada profesionalmente. Hasta que pudo volver a ejercer su profesión, en 1978, empleó seudónimos masculinos. “Escribió novelas, teatro, biografías e incluso adaptaciones de clásicos para niños, que marcarían a intelectuales como Martín de Riquer... Ella estuvo siempre en primera línea y fue amiga de Gabriela Mistral y Marie Curie, a quien acompañó en sus visitas a España”, recuerda Cabré.

Una excelente embajadora, por tanto, para un premio que quiere alentar trabajos periodísticos que se hagan eco de cómo las mujeres van tomando las riendas de sus propias vidas y profesiones. En su primera edición el galardón está dotado con 4.000 euros (para un artículo periodístico publicado durante el 2015 en la prensa en soporte papel o digital) e incluye un áccesit de 1.500 euros para trabajos aparecidos en otros formatos digitales (vídeos, webdocs, podcasts, etcétera). Los premiados recibirán asimismo una pieza artística realizada por una artista menor de 35 años, que variará en cada convocatoria. Los artículos pueden enviarse por correo electrónico a la dirección del OCG (observatoricultural@gmail.com) antes del 31 de enero del 2016 y el fallo será emitido por un jurado integrado, entre otros, por Mary Nash (catedrática de la UB especializada en historia de las mujeres), Neus Bonet (decana del Colegio de Periodistas de Catalunya), Salvador Alsius y la periodista cultural de La Vanguardia Maricel Chavarría.

No queremos más mujeres maltratadas, no queremos más mujeres asesinadas

Ma Àngels Viladot

Artículo de Ma Àngels Viladot, publicat a eldiario.es Dones en Xarxa

El 25 de noviembre de cada año es el Día Internacional contra la violencia a las mujeres y las niñas, o lo que es lo mismo, contra la violencia machista. El clamor es desde hace demasiados años el mismo. Se eligió esta fecha en recuerdo y homenaje de tres hermanas asesinadas en Santo Domingo, el siglo pasado. Este año, como cada año desde entonces, las mujeres han salido a la calle, se han hecho homenajes y actos para recordar a las que, como las tres hermanas asesinadas, han perdido la vida por el hecho de ser mujeres. Para recordar tantas mujeres maltratadas por violencia machista y tantos niños que, directa o indirectamente, sufren las consecuencias. Es, por tanto, un día triste. Un día en que la reivindicación va ligada al sentimiento de tristeza. Por de pronto, en Cataluña 6 mujeres asesinadas en lo que va de año. Y una de cuatro mujeres ha sufrido un ataque machista. En España en los últimos 10 años han sido asesinadas más de 800 mujeres. Una de cada ocho mujeres ha sufrido violencia física y / o sexual por parte de su pareja o ex-pareja. Y una de cada cuatro mujeres son sobrevivientes de la violencia psicológica.

Se dice que no podemos saber con exactitud cuántas mujeres mueren cada año a manos de un hombre que las estadísticas se falsean. Se habla de unas 70 mujeres de media en España. Muchas. Sí sabemos cuántas mujeres presentan denuncias: alrededor de 26.000 en el primer trimestre de 2015 (hay que decir que sólo un 0,01% son falsas), y en Cataluña, 10.918 (un 48% se han hecho por vejaciones y maltratos psicológicos ; un 37% por violencia física y un 2% por violencia sexual de las parejas o ex-parejas). Sabemos cuántas denuncias se retiran por miedo, por vergüenza, por sentimientos de culpabilidad, por creencias erróneas de las mujeres y sabemos del trabajo ingente de la policía, los servicios sanitarios y asistenciales. En concreto, los Mossos han arrestado este año 4.288 hombres por violencia doméstica. La mayoría de los agresores y de las víctimas tienen entre 21 y 51 años.

La violencia machista y una de sus derivaciones, la violencia doméstica, más que un problema social, es un atentado a los derechos humanos más elementales que está presente en todos los países del mundo. Podemos decir sin ambigüedades que estamos ante un problema universal ya que no hay ninguna región del mundo, ningún país y cultura en que se haya conseguido que las mujeres estén libres. Hablamos de muchos millones de mujeres (entre ellas cuento las niñas y las jóvenes menores de 18 años).

Los Organismos internacionales, los Comités dependientes de Naciones Unidas como el Comité para la Eliminación de las Discriminación contra la Mujer (CEDAW) de Naciones Unidas, analizan la realidad y hacen propuestas a los diferentes Estados miembros. Propuestas que deberían ser de obligado cumplimiento. Igualmente como debería ser de obligado cumplimiento el tratado de Estambul cuando recomienda acciones para paliar esta lacra. Una vulneración de los derechos humanos que nos advierte que una de cada tres mujeres en el mundo ha sido víctima de violencia machista. Que nos dice que 62 millones de mujeres europeas han sufrido violencia a manos de un hombre.

La implicación, como digo, de las Naciones Unidas, también de la Organización Internacional del Trabajo y diferentes ONG con gran capacidad de incidencia internacional, es hoy en día una realidad firme. A pesar de todo el trabajo ingente, la violencia contra las mujeres no sólo persiste visiblemente sino que la contrariedad que suscita su voluntad de libertad y para ser tratadas en la igualdad y el respeto es alarmante. Hay que insistir en que no es un problema de las mujeres, ellas son las víctimas, el problema es sobre todo de aquellos hombres que tienen mentalidad machista y que no quieren aceptar que las mujeres son seres humanos y seres humanos libres.

La exigencia que sale de esta gran preocupación internacional es que los Estados condenen la violencia sin excusas, lo que quiere decir que no defiendan ninguna costumbre, ninguna tradición o consideración religiosa que les permita eludir su obligación de eliminarla. Afortunadamente, el "relativismo cultural" ha queda rechazado; como mínimo, queda en entredicho. Cuando los actos de violencia machista quedan indemnes agravan indefectiblemente sus efectos. Cuando el Estado no castiga a los infractores, la impunidad no sólo intensifica la subordinación y la impotencia de las mujeres que la sufren, sino que, además, transmite a la sociedad el mensaje de que la violencia machista es aceptada e inevitable. El comportamiento violento se convierte así en normalizado.

La violencia hacia la mujer no es consecuencia de actos al azar de mala conducta individual, sino que está profundamente arraigada en relaciones estructurales de desigualdad entre los géneros, hombres y mujeres. Su ubicuidad, es decir, la dominación sistémica de las mujeres por los hombres, es una consecuencia del patriarcado. Acorazado en normas sociales y culturales, lo encontramos incrustado en las economías locales y mundiales; institucionalizado en el derecho y en las estructuras políticas, en las ideologías formales y el discurso público. Según la OMS, los hombres usan la violencia contra las mujeres para disciplinarlas en los roles femeninos tradicionales o cuando perciben amenazada su masculinidad. Cuando una mujer transgrede las normas sociales prescritas y los roles de familia, la violencia ejercida para someterla no es sólo un acto aislado oscuro sino que, en virtud de sus funciones punitivas y de control, lo ejecutan para domarlas y perpetuar su discriminación.

Un estudio reciente realizado por las Naciones Unidas con 4.000 niños y niñas de diferentes países nos muestra que alrededor del 65% de estos niños y niñas están de acuerdo en que "una mujer debe aceptar la violencia para mantener unida a la familia "y un 43% y pico que" hay veces que una mujer se merece ser golpeada ". A los seis años, cualquier niño es capaz de reconocer los roles de género: una 'buena niña' es la que escucha y muestra respeto por los mayores, ayuda a su madre y se queda en casa. Un 'buen niño', sin embargo, es travieso, tiene muchos amigos para jugar en la calle y no siempre tiene paciencia para escuchar a los mayores.

De modo que la violencia contra la mujer no puede atribuirse únicamente a factores psicológicos individuales ni a condiciones socioeconómicas como, por ejemplo, el desempleo. Las explicaciones de la violencia que pretenden centrarse principalmente en los comportamientos individuales y las historias personales, como el abuso del alcohol o una historia de exposición a la violencia, pasan por alto la desigualdad de género y la subordinación femenina sistémicas . Mientras la mayoría de las mujeres que han sufrido la violencia de su pareja señalan las normas sociales y culturales como factores causales, la mayoría de los hombres la atribuye a las dinámicas interpersonales. Me parece prioritario que, por erradicarla, se destinen esfuerzos en comprender y abordar el contexto social más amplio de las relaciones de poder entre los hombres y las mujeres.

Me parece que de este horroroso y crónico atentado a los derechos humanos más elementales tenemos que hablar desde todos los frentes y desde todas las perspectivas que se relacionan. De este problema de la violencia machista tenemos que hablar al igual que tratamos y abordamos otras preocupaciones sociales que tenemos. Tenemos que hablar con los compañeros de trabajo, en los momentos de ocio con los amigos, en las escuelas, institutos y universidades, en el trabajo, en los centros de salud y hospitales ... Desgraciadamente muchas adolescentes sufren acoso de sus compañeros sentimentales que pretenden controlarlas, controlar sus sentimientos y actividades. Preparémonos a fondo para poder dar argumentos razonados. Hablemos, esforcémonos para tratar sobre qué significa "empatía", esforcémonos para hablar del control, del poder, de los celos, de las culturas que desprecian a las mujeres.

Las noticias sobre más muertes absurdas en París, Mali, Siria, Túnez ... parece que nos han de insensibilizar. Pero no nos lo podemos permitir. Debemos continuar conmocionandonos, debemos continuar indignandonos por tantas muertes inocentes y malos tratos. Tenemos que acabar con esta lacra en una sociedad que, además, se denomina a sí misma moderna y demócrata. De momento sólo se destinan el 0,0103% del total de los presupuestos del estado. Lo que nos indica el poco interés y el poco compromiso, ni ético ni político, que está permitiendo que se maltraten y asesinen a mujeres.

Violència: vull comprendre

Dolors Renau

Article de Dolors Renau, publicat a eldiario.es Dones en Xarxa 

Vull entendre per què ells maten i maltracten. Per què la violència que assassina, dispara, destrueix és gairebé sempre masculina excepte algunes excepcions que confirmen la regla. És la mateixa violència que nodreix el terrorisme, que llança bombes i maneja explosius. No es tracta de "l'agressivitat", aquesta pulsió tan masculina com femenina, sinó de l'expressió violenta de la mateixa que, acceptem-ho, està gairebé sempre protagonitzada per homes.

És cert que la violència satura l'aire que respirem, la tele que mirem distretament, els jocs i vídeo jocs amb els que els nostres fills i néts homes van aprenent com és el món en què viuen i què és el que els toca -a ells en tant que homes- fer en ell. Aprenen de mil maneres, explícites moltes vegades i implícites moltes més, de ser home- jove home o nen, arribar a ser un autèntic home digne de tal nom i digne, per això de representar a tota la humanitat (és a dir a Homes i dones ...) implica posseir unes determinades qualitats de fermesa, competitivitat sense les que no són complets. I que, en cas necessari no han d'acovardir-se davant l'ús de la violència: l'home ha de poder exercir-la sense que li tremoli la mà. Exagero? No ho crec. Les dades estadístiques donen la raó d'aquestes afirmacions. I moltes reflexions recents segueixen aquest mateix camí.

En aquests últims dies estem vivint una gran commoció ciutadana i institucional causada pels atemptats terroristes. Hem vist innombrables vegades, gairebé de forma invasiva en televisió, imatges de violència, por i terror. Sovint per airejar una mica l'esperit, hem buscat alguna cosa diferent en algun altre canal. Sense molt èxit. Fins i tot en algun moment he tingut la impressió de certa confusió: la pel·lícula que m'oferien, alguns anuncis de jocs i joguines, la sèries, resultaven ser estranyament semblants al que mostraven les notícies: no hi havia manera d'escapar de la violència. I aquesta no és una situació excepcional: el bany de violència és quotidià, casolà, familiar. Ens ho mengem amb la sopa que engolim en el sopar. Ens habituem i el que és pitjor, habituem als joves, no només a la seva existència quotidiana, sinó que els comuniquem que la violència és una cosa innata, natural i és un recurs del qual es pot recórrer en cas necessari. Cada dia reben classes pràctiques a la tele, en els vídeo jocs i en l'adoctrinament subtil que procedeix dels estereotips que produeixen el màrqueting, els descontrolats patis de les escoles, algunes exhibicions esportives de masses mentre se'ls inculca certa duresa en les seves conductes i es desvaloritzen algunes de les més importants i necessàries virtuts humanes

Només falta que aquesta "naturalització" de la violència, aquesta habitació quotidiana al seu ús trobi ocasions per actualitzar-se. Que passi d'allò vist, imaginat o jugat a la realitat. És un gran salt, si. Però és un salt que es dóna. Es dóna quan el joc es carrega d'ideologia justificativa, es carrega de "raons" (en el cas de la violència armada i del terrorisme ...) o quan, en l'àmbit personal es posa en qüestió una cosa tan íntima, tan intransferible com aquells trets que defineixen la nostra identitat. Quan es qüestionen de forma radical, profunda el nucli mateix del que s'ha vingut entenent per "virilitat" i que resulta intolerable, davant del que s'està desarmat... I llavors es recorre al recurs. Finalment, el tolerat, vist, acceptat per tota la cultura, el qual està impregnant l'aire que es respira i que integra, encara que no es digui amb aquestes paraules, un dels valors de la identitat viril. I llavors esclata la catàstrofe Perquè aquest qüestionament intolerable per a ells sol produir-se en la intimitat, en els nexes més íntims, en els nuclis personals recòndits on ells tenen la impressió que es juga el seu ésser Home. El seu poder. La seva autoestima. I la violència masclista esclata llavors fins a les ultimes conseqüències ...

No hi ha més camí, a la llarga, que prestar molta atenció i esforços a l'educació dels nens-homes, per ajudar-los a construir identitats més col·laboratives i menys competitives, a canalitzar la seva agressivitat de forma civilitzada i no a cops de puny, a acceptar les seves fragilitats i pors, a canalitzar sentiments i donar-los nom: només la violència és muda, ens diu Hanna Arendt... Aprendre a respectar al diferent forma part d'aquest catàleg de mesures. I també cal desfer el nus intern que tenalla dones i nenes perquè avancin en la seva capacitat de denunciar, actuar crear i fer respectar els seus bàsics drets humans. I lluitar obertament perquè la cultura, els mitjans deixin d'estimular la violència, de normalitzar, de fer-la digerible i gairebé amable. I cal feminitzar la política no només en els seus continguts, sinó en els seus mètodes mitjançant l'acció de dones que tinguin molt clar que la igualtat, els drets humans, els diàlegs i el pactes han de substituir a les imposicions, la competència constant, les violències i les armes.... Cuan largo me lo fiais, Sancho.

Sé que és com una llarga carta als Reis Mags. Però de vegades, les cartes, arriben a les seves destinacions. I són llegides.

Violència Masclista, article de Marina Subirats

Article de Marina Subirats, Sociòloga  especialitzada en  els camps de sociologia de l'educació i sociologia de la dona. Publicat a Nous Hotitzons

Aquests dies, els crims contra les dones han esdevingut un verdader malson. No sabem ben bé quantes han mort aquest any a mans de marits, exmarits, amants, amics, clients, pares i altres homes del seu entorn; quan tractes d’aclarir les xifres és un autèntic laberint, perquè les estadístiques oficials tendeixen a voler minimitzar-les, a partir d’una classificació que té en compte només aquells crims en els quals ha existit una relació de parella. Recordeu, per exemple, les dues noies mortes aquest darrer estiu a mans de l’exparella d’una d’elles: ah, només aquesta va ser comptada com a víctima de violència de gènere, que l’altra era una amiga. Quin absurd! Quants esforços per amagar l’evidència d’una violència masclista desaforada, destructiva, injusta, que mata dones, criatures i, més encara, homes, encara que en aquests casos no l’anomenem així, i podem seguir ignorant-ne les causes!

No podem entendre la violència que s’exerceix sobre les dones com si fos un fenomen diferent del conjunt d’actes violents. En la seva arrel, la violència només pot ser de dos tipus: o aquella que s’empra per defensar-se d’un altra violència, o aquella que es deriva d’un tipus d’home que ha cregut que pot imposar-se al seu entorn, a les persones que l’envolten. Que creu que té dret a fer la seva voluntat per damunt dels drets de les altres persones, obligant-les i sotmetent-les fins a la mort, si cal. I, en aquest cas, sempre és una violència masclista.

Per què masclista, em direu, si de vegades és emprada per les dones? La primera evidència és empírica: de tots els homicides que van passar pels jutjats a Espanya l’any 2014, el 93% eren homes. I a qui van matar? Doncs, sobretot, a altres homes: un 69% de les víctimes ho eren, enfront d’un 31%, que eren dones. La diferència és que les dones ja no admetem la violència com una actitud normal i els homes, sí. La prova: no els costa gaire declarar la guerra, bombardejar, destruir, matar gent innocent. Son “danys col·laterals”. Per damunt del dret a la vida, el més fonamental de tots, s’accepta el dret a imposar la seva voluntat, caigui qui caigui. Després d’anys d’estudiar la construcció de la personalitat masculina, he hagut d’arribar a la conclusió que el nucli de la virilitat és encara avui la construcció del guerrer. Què podem esperar doncs, d’aquest guerrer amb dret a imposar la seva llei?

Les dones, construïdes i educades per a la cura de la vida, ja no ho podem admetre. La violència s’ha d’acabar: hem de dir no a les guerres, als feminicidis, als homicidis. Hem d’exigir dels poders públics molta més fermesa i contundència en l’eliminació de la violència masclista, començant per l’educació de la ciutadania, per la revisió dels continguts comunicatius, de les imatges públiques. No podem admetre ni un dia més que quan nosaltres, amb tant esforç, seguim defensant i tenint cura de la vida, hi hagi homes que, per raons inadmissibles, decideixen destrossar-la