Sara Berber, Premi Aspàsia 2014, en defensa de la Equitat de #Gènere

Sara Berbel, en recollir el premi.

La segona edició del Premi Aspàsia en defensa de l’equitat de gènere, concedit per la xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (DDiPAS) i l’Observatori del Tercer Sector, ha reconegut la “llarga trajectòria professional i docent en el desenvolupament de l’equitat entre dones i homes” de Sara Berbel, avui Responsable de la Línia d’Economia Social de Barcelona Activa després de 25 anys combinant responsabilitats en l’àmbit públic –com a presidenta de l’Institut Català de les Dones, directora d’Igualtat d’oportunitats en el treball de la Generalitat i Comissionada de l’Ajuntament de Barcelona per a les Polítiques d’Igualtat d’Oportunitats, entre d’altres— amb projectes al tercer sector i la docència en diversos màsters i postgraus de la UB i la UAB vinculats a la temàtica de gènere. Berbel ha agraït el premi com un “reconeixement absolutament emocionant” per part del tercer sector, “baluard del que queda del paradigma de l’Estat de benestar”.

Ens hem trobat la Sara Berbel pel carrer i l'hem volgut preguntar per aquest premi....#Compartim! 

Sara Berbel Premi Aspàsia 2014 from Feministes de Catalunya on Vimeo.

Presentació #Llibre: "Els Viatges de Clotilde" d'Isabel Segura

Conferència Ciutat oberta (IX). #KamilaShamsie el 24 de Març "La ciutat sense mapa"

Kamila Shamsie

Aquesta conferència forma part del cicle "Ciutat oberta", en el qual també participen Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca i Richard Sennett.

Dades sobre la conferència 

El 1947, amb la partició de l’Índia i el Pakistan, Karachi va perdre la meitat de la seva població, però va duplicar la seva mida, a causa dels refugiats i migrants que van travessar la nova frontera en totes dues direccions. La conseqüència en va ser una ciutat feta de nou de la nit al dia, sense planificació urbanística per poder fer front a aquells canvis. Durant dècades, repetides onades d’immigració han transformat la seva població, que ha crescut cada vegada més dividida per diferències ètniques i polítiques. L’absència de mapes que puguin permetre als ciutadans de Karachi orientar-se en aquesta ciutat en contínua transformació simbolitza la dificultat de concebre mentalment la ciutat sencera com una unitat. Aprendre a imaginar Karachi continua sent un repte per als seus ciutadans, incloent-hi els seus escriptors.

#Deliberaweb Parlament Ciutadà, Un projecte que es consolida...

Compartim aquest post publicat a la web de Parlament Ciutadà, com a conclusió i resultat de les II Jornades en les que vam participar per explicar les nostres iniciatives i reivindicacions.

Parlament Ciutadà tanca les seves Segones Jornades amb la satisfacció d’haver estat capaços de llençar una convocatòria a la que han respost membres d’una seixantena d’entitats i col·lectius de gairebé tots els àmbits, lluites i sectors.

Entitats i col·lectius que han pogut no només presentar les seves propostes per fer front a l’actual situació social, econòmica i política, sinó que a través de l’eina de deliberació Deliberaweb han pogut experimentar la possibilitat d’utilitzar una eina online per recollir adhesions i implicacions.

En la seva darrera sessió, el propi projecte de Parlament Ciutadà ha estat debatut i àmpliament aprovat per la immensa majoria de les persones assistents.

En els propers dies anirem incorporant al lloc web les conclusions i altre material generat al voltant de les jornades.

Des d’aquest moment ja teniu a la vostra disposició:

- Les propostes presentades per les entitats, col·lectius i moviments participants

- El Deliberaweb sobre aquestes propostes

- La presentació del projecte Parlament Ciutadà utilitzada a les Jornades

- El document d’objectius, funcionament i organització del Parlament Ciutadà

- Una galeria d’imatges de les Jornades

- l’Storify de les piulades relacionades amb les 2s Jornades

Esperem retrobar-vos en unes setmanes al Fòrum Social Català

"La comunicació és femenina..." Entrevista a Núria Antolí, Directora de l'Art Shifting Festival

Núria Antolí

Avui us presentem a Núria Antolí, Directora de l’ART SHIFTING FESTIVAL. El seu fort, segons diu, és la Comunicació Digital i la Creativitat Interactiva que neix del camp de la Comunicació Visual (disseny gràfic) i que es mou dins el món cultural que és el cor que fa sacsejar els canvis socials, com es proposa al Manifest Shifting  conclusions d'aquest interessant festival.

Aquí teniu un vídeo amb la síntesi de l'Entrevista:

L'entrevista de Feministes de Catalunya a Núria Antolí... from Feministes de Catalunya on Vimeo.

Entrevista íntegra:

1.-Com et defineixes a tu mateixa quan et presentes?

Creativa, Comunicadora visual, curiosa, apassionada de les noves tecnologies i amb un gran respecte per las coses fetes de forma artesanal.

2.-Quina pregunta t’agradaria que et fessin?

Quins són els meus orígens? Quin és el meu background?

3.-Explica’ns què és un pictograma...pel que sembla ets una experta, oi?

La Núria Antonlí té un estudi de comunicació visual, Shifting,  una de les seves habilitats és el disseny gràfic. 

Un pictograma és un símbol universal. Es una conceptualització gràfica d’alguna cosa i/o espai. Sense paraules s’ha d’entendre perfectament , a més ha de tenir aquest caràcter universal, és a dir que en qualsevol cultura s’ha d’entendre. (ex. Estacions tren, Aeroports, Autopistes, Espais públics..)

4.-Referents. Quins han estat els teus referents culturals, professionals o espirituals i filosòfics.

Doncs l’art, la música, la moda, el disseny. 

Exposicions de pintura contemporània, galeries d’art, exposicions fotogràfiques, exposicions dels grans pintors catalans, els surrealistes, els pensament que va contracorrent, el disseny (Esquenazi, Mariscal, Peret, Pati Nuñez, Tipografs, R.Rousselot, Balius). Revistes i llibres de disseny. Vinçon i la Sala VINÇON, un bon referent de disseny de producte.

El cinema d’assaig alternatiu (Filmoteca, Casablanca, Capsa, Verdi).

La Música en general: els festivals de música, els concerts en diferents sales barcelonines (des de la sala Bikini, Apolo, Razzmatazz al Pipa’s Club), el Jazz en directe i per descomptat, el Sónar, festival de música avançada al que hi vaig des de la 1a edició  per la seva aposta avantguardista. La proximitat i coneixement de la recerca científica a través dels meus amics íntims. Tecnològicament et diria que (ara que fa 30 anys que existeix) Apple, els macs i les eines de treball que ens ha subministrat a creatius i grafistes. Vaig mamar durant dos anys de la font d’Apple mentre estava a Berkeley. La poesia visual oriental tant plàstica com cinematogràfica.

5.-Què és el que més t’agrada fer? 

Crear. Qualsevol procés que impliqui uns procés creatiu visual, descriptiu, a través de l’escriptura o simplement d’un procés cognitiu amb fa sentir viva. Són moments en els que no em puc aturar, raja una energia de dintre que no puc aturar. Es una sensació molt agradable.

6.-Explica l’Storytelling d’ART SHIFTING FESTIVAL

Núria Antolí en mode Storytelling...

Va començar sent unes trobades que fèiem un petit grup (entre 15-30 persones) en la major part creatius de diferents sectors de la comunicació visual. Ens anomenàvem: Estrelles visuals. Es va anar afegint gent de diferents àmbits, a part del món purament del disseny gràfic: Comunity manager, mestres, copys, fotògrafs, filosofa, etc. Parlàvem de l’abús dels missatges visuals de la Publicitat. De l’abús del missatges sense valors I de com Internet estava fent canviar els nostres hàbits en la comunicació. Érem molt provocadors. Va anar agafant forma I despertant interès a persones molt relacionades en l’àmbit cultural. El Lluís Ayguadé , L’Enric López I jo varem començar a donar-li més forma per fer un esdeveniment que sacseges les bases dels dissenyadors gràfics. Més tard va entrar la Gemma Cernuda, Comunicadora I estratega . Ella ens va fer el guió de com teníem que donar-li forma, va extreure els nostres punts forts, la nostra essència I ens va fer una bona llista de coses per fer. Després va entrar en escena l’Eduard Viladot, no com a membre del grup sinó com assessor I amic. Ell va ser qui em va “liar” i em va convèncer perquè escrivís la Memòria del Projecte. LA resta: Anar presentant tota la documentació elaborada durant el 2012 I 2013 a institucions I marques per aconseguir finançament. Cobrir despeses d’organització I artistes convidats.

7.-Targets: A qui s’adreça el Festival?

Principalment a persones sensibles amb el mon de la creativitat, la comunicació i la cultura. Però està obert a tothom que tingui una actitud revisionista del que passa al nostre voltant tant a nivell estètic com de valors, com d’hàbits de consum, i sobre tot que deixi “espai” a la Dona.

8.-Missatge: Quin missatge volies llançar al món amb aquesta creació, des del teu talent i creativitat?

Potser sona molt ambiciós, però el missatge era de canvi. De crear un moviment de Shifting, una corrent de pensament diferent. De dir prou de moltes coses que no s’han fet bé, d’altres que són noves i cal revisar-les ara que encara som a temps. De provocació, de sacsejar conformismes. De que la Comunicació és FEMENINA, no masculina, que vol dir que escolta, empatitza i parla. De feminitat. D’una nova era de canvi, de comunicació digital on la dona té un paper molt important.

9.-Què has aprés d’aquesta experiència?

Que les persones evolucionen molt més ràpid que les institucions i l’economia que és de mena conservadora i no aposta per nous valors i molt menys de “canvi”.

10.-Quin paper jugar la comunicació i el disseny en l’expressivitat creativa, cultural?

La Comunicació és expressió creativa i cultural també. El disseny en forma part.

11.-Virtuts: Quines creus que han de ser les virtuts d’una creadora/emprenedora del segle XXI per tenir èxit?

Doncs a dia d’avui et diria: que cregui en els seus somnis (en el que creu en tant que individu), que innovi, que no tingui por  que també té la col·lectivitat al seu costat (som molts i moltes que estem ja dins d’aquesta nova corrent de Canvi) i qui sigui molt forta.

12.-Els greuges. Digues quins són, segons el teu criteri, els principals problemes de la creació cultural, de les persones creatives que avui tenen dificultats per poder desenvolupar-se com a tals

Els de sempre. Som innovadors, nous creadors i no se’ns escolta prou perquè encara no tenim “els padrins” que decideixen. Quan penso que això hauria de ser diferent. Principalment perquè els esdeveniments grans i reconeguts no haurien de tenir tant patrocini institucional, sinó més privat (marques). I més part del pressupost cultural institucional per ajudar a que aquestes iniciatives culturals vegin la llum. Això sí que seria una aposta avantguardista per part del nostre govern.

13.-Futur. Com veus el futur de la creació artística? Online Offline ? És cert això que diuen que les generacions futures ja no aniran al teatre, ni al cinema, perquè tot serà més interactiu/virtual...i menys presencial?

No sé, són canals d’expressió diferents. El virtual ja és en essència interactiu. El presencial té el calor humà que és i serà insubstituïble pels píxels. Són diferents tipus d’oci (tant en l’art, com en el teatre, com en la literatura) El presencial i el digital. No crec que siguin mai exclusius l’un de l’altre. A més pensa que Internet i tenir a l’abast molta informació –de tot tipus- també ens fa ser més cultes i més creatius. Més que de  generacions futures jo parlaria d’edats diferents.

14.-Xarxes socials. Quin nivell d’ús has fet de les xarxes socials per a promocionar i fer difusió de la teva obra? És important i necessari tenir un bloc, una Fan Page i un Twitter o d’altres canals digitals. Explica la teva experiència.

La difusió s’ha fet utilitzant les xarxes socials. Des del meu bloc personal, des de fb, twitter, linkedin, comunitat Inusual i finalment des de la pròpia web de l’art shifting festival. Altres canals han estat google + i l’email. Per mi són els actuals canals de difusió. Arribar a accedir a premsa, si no ets conegut, és bastant difícil, per tant el servei que ens donen les xarxes i Internet és molt democràtic; tothom les pot utilitzar per fer-ne difusió.

15.-Els creatius/es feu xarxa? Us ajudeu a crear, difondre... Practiqueu el Co-Creation?

Depèn. Si sumem àmbits diferents diria que sí. A mi per exemple, m’encanta sumar/afegir creatius diferents en un procés creatiu : disseny, il·lustració, musica.Com a exemple més clar (praxis) estan totes les  persones que han participat i han fet possible l’Art Shifting Day. Un tresor que guardo dins del meu cor.

16.-Què és per a tu el feminisme?

Ser DONA, sense tabús ni estigmes. Tenir presència, visibilitat i reconeixement.

17.-Missatge Final A Feministes de Catalunya som una xarxa de feministes intergeneracional i transversalment cultural...

Quin és el teu missatge per a nosaltres? Què ens vols dir? Missatge final de tancament.

Hem d'aconseguir el nostre espai, per la dona, per la dona creativa i la dona gestora, la dona comunicadora, la dona que creu en l’evolució de la societat i en una millora per tots i totes.

"Erradicación de las causas profundas de la violencia de género" Consuelo Barea

Consuelo Barea

Artículo de Consuelo Barea, publicado en Catalunya Plural

Lidia Falcón ha presentado su último libro “Los Nuevos Machismos” [1] que recomiendo encarecidamente por su lucidez y valentía para exponer lo acaecido al feminismo y a las mujeres en los últimos años. Uno de los puntos que desarrolla, clave para entender las verdaderas causas de la pervivencia de la violencia de género, es el hecho de que la estructura económica de la sociedad está basada en el modo de producción doméstico:

Sin que las mujeres reproduzcan hijos, los amamanten y limpien, alimenten, y cuiden a sus familiares, es imposible que el país se mantenga. Y con eso cuenta el capitalismo, que recibe la fuerza de trabajo en mejores condiciones y más barata, gracias al trabajo gratuito de las mujeres, que se convierten así en la clase económica y social más explotado.

Es urgente que los estados asuman la tarea de la socialización del trabajo doméstico, y esa socialización no es precisamente poner parches al problema con falsas soluciones como aumentar a cuatro meses los permisos de paternidad. Falcón explica la falacia de:

…que las empresas tendrían la misma motivación para contratar mujeres que hombres, dado que el inconveniente alegado por el empresario para no desea emplear mujeres, es el de que éstas abandonan el trabajo durante cuatro meses al dar a luz. Nadie en su sano juicio piensa que con cuatro meses se ha criado un hijo o una hija, y todo el mundo sabe que después de ese plazo quien va a llevarlo a la guardería, a la escuela, al pediatra, al dentista, al gimnasio, al hospital… será la madre, en los 15 años siguientes.

Pedir ese permiso de cuatro meses para el padre es privatizar la responsabilidad de proteger la maternidad y el trabajo de las mujeres:  

Socializar significa crear las instituciones públicas que tengan la responsabilidad de ocuparse de determinadas tareas imprescindibles para el mantenimiento de una sociedad moderna. Que los hombres se ocupen de tareas domésticas en el interior de sus casas no tienen nada que ver con la socialización del trabajo doméstico, como tampoco que las abuelas se ocupen de los nietos... El cumplimiento de estas tareas por parte de madres, padres, abuelos….en el hogar familiar, sigue perteneciendo al ámbito de lo privado, que es precisamente lo antitético de lo socializado.

No se trata de que cada familia administre su tiempo como pueda para cuidar a su niño o a su niño, se trata de que haya servicios colectivos atendidos por personal especializado y preparado para ello, hombres y mujeres que según los principios democráticos y laicos de nuestro ordenamiento legal, se ocupen de la socialización del niño desde el nacimiento hasta el final de su inscripción. De la misma forma que desde finales del siglo XIX se están reclamando que sean públicos muchos de los servicios que presta la familia: lavanderías, comedores populares, pediátricos, etcétera. Eso es la socialización del trabajo doméstico y no pagarles a los padres permisos de cuatro meses después del nacimiento del bebé. La socialización del individuo es tarea colectiva en instituciones colectivas, y lo demás es apoyar la ideología liberal de lo privado.

Al igual que Falcón, otra renombrada jurista americana, Martha Fineman, conocida internacionalmente por sus investigaciones Feminism and Legal Theory Project, aboga por un estado y un mercado más responsables de los dependientes y sus cuidadores. Introduce el concepto de vulnerabilidad universal. Explica cómo los teóricos liberales nos presentan como prototipo humano a alguien autosuficiente, ambicioso y competitivo, pero somos seres vulnerables y dependientes la mayor parte de nuestra existencia: de niños, de ancianos, cuando enfermamos, cuando somos pobres, cuando estamos sometidos a la violencia, a la soledad, al duelo, al abuso de poder… El liberalismo deja la solidaridad para el ámbito privado (familias y asociaciones cívicas y religiosas). No se contemplan los casos en que la solidaridad no existe o no es suficiente, ni el sacrificio sin compensación económica, lastre que los privilegiados no estarían dispuestos a asumir.

Existen unas dependencias inevitables por disminución de autonomía o de oportunidades (infancia, vejez, enfermedad, crisis económica, catástrofe…), o por discriminación o violencia (prejuícíos socíales, racíales, sexístas, relígiosos…). Y también existe una dependencia derivada de la tarea de cuidado, que recae casi siempre en las mujeres, actividad fundamental para el progreso de la sociedad. Las personas que cuidan a dependientes son a su vez dependientes de los recursos que permiten dispensar con éxito esa atención. Esta dependencia generalmente no la experimentan los hombres, evitan asumir la responsabilidad por el cuidado de niños, ancianos o enfermos. En ello influyen las normas patriarcales no escritas por las que el rol de cuidador (dependiente derivado), lo definen y asignan las estructuras culturales, ideológicas y jurídicas a aquellos que se supone deben asumir el trabajo de cuidar a los que no pueden cuidar de sí mismos. Ambas dependencias son relegadas a la familia y, por lo general dentro de la familia, a las mujeres en sus roles de madres, esposas, hijas, etc.

El estado necesita que las cargas y las responsabilidades asociadas con la dependencia sean asumidas por una familia auto-suficiente de estructura patriarcal, que cuide de sus personas dependientes, con un reparto ideal de las tareas al 50% en la pareja, y trabajando ambos (pero los hombres no hacen su 50%, hay divorcios , nacimientos fuera del matrimonio, los trabajos no están diseñados para dar cabida a la maternidad, las mujeres ganan menos y tienen menos oportunidades…).

La dependencia inevitable es ignorada de una forma o de otra por el Estado, se entiende como algo episódico, o como un cambio gradual en el curso de la vida de un individuo. En cuanto a la dependencia derivada, es convenientemente desestimada por el igualitarismo liberal por considerarse consecuencia de una elección individual y responsabilidad de la propia persona. Los que toman el papel cuidador han optado por hacerlo y no deben quejarse de su situación o esperar que otros subvencionen sus opciones. Esta reacción refleja la tradicional división entre lo público y privado, que ha permitido a muchos estudiosos importantes eludir cuestiones difíciles y potencialmente perjudiciales para su teoría. Por lo tanto mediante la familia, la dependencia se vuelve invisible, puede ser cómodamente privatizada y se asume erróneamente que es gestionada adecuadamente por la inmensa mayoría de la gente. [2]

Tanto el estado como el mercado laboral cosechan los beneficios que produce el trabajo de cuidado a dependientes (y no dependientes), en las formas de reproducción y regeneración de la sociedad. Los beneficios económicos de una institución o empresa son posibles gracias a una combinación de contribuciones: la familia y el trabajo de cuidadores, la productividad del trabajo y la inversión de capital.Hay responsabilidades derivadas de la obtención de beneficios como una distribución más equitativa de la responsabilidad de la dependencia, valorando el trabajo de los cuidadores y considerándolos como socios en la productividad y generadores de riqueza.

Las contribuciones de los trabajadores y cuidadores no sólo han sido seriamente infravaloradas, sino que también acumulan penalizaciones en un sistema que privilegia las contribuciones económicas por encima de las físicas, materiales, emocionales e intelectuales, un sistema queignora los costos añadidos al trabajo, así como los beneficios producidos por el trabajo no empresarial, tanto para las instituciones del Estado y como para las del mercado. [3]   

Debería aplicarse la justicia como solidaridad a la estructura básica de la sociedad. El discurso igualitario debe estar anclado en una auténtica comprensión de la condición humana, en la que todos somos vulnerables y dependientes, no en falsas suposiciones como que las capacidades son equivalentes y constantes entre los individuos. El Estado tiene la obligación de no privilegiar a ningún grupo de ciudadanos sobre los demás, de acometer una acción afirmativa que estructure las condiciones de igualdad, y no sólo evite la discriminación:

…Debe desmontar las relaciones institucionales que privilegian indebidamente las circunstancias de algunos trabajadores mientras toleran las desventajas estructurales con los que otros lidian a diario. Mi conclusión final es que los intentos de reforma hacia la igualdad de género en el ámbito familiar, fallarán sin las correspondientes adaptaciones, incluidos los ajustes estructurales complementarios, del estado y de las instituciones del mercado. [4]

Es imposible una igualdad de género en el ámbito familiar sin una socialización del trabajo doméstico y el cuidado a dependientes. La violencia de género es una violencia instrumental, que mantiene a la mujer asumiendo un trabajo que corresponde al estado y al mercado, beneficiarios ambos de la donación de la vida de las mujeres. Donación no tan libre como la ideología liberal nos quiere hacer ver.

Acabo observando la coincidencia fundamental entre las tesis de estas dos grandes pensadoras. Dice Falcón:

Ninguna de las medidas cautelares y educativas que tanto los profesores progresistas como la ley de violencia intentan implantar, erradica el problema. Éstas medidas están basadas en la penalización del delito y la prevención mediante la educación, lo que supone confiar en el cambio de actitudes y hábitos mediante la transformación de los individuos. Es decir, sin tomar en consideración las causas materiales de la violencia.

Es lógico que los estados, y todos son patriarcales, se nieguen a reconocer la explotación económica de las mujeres como causa fundamental de la violencia machista. Así como el burgués debe negar la existencia de la lucha de clases, el hombre debe negar el rendimiento económico que el trabajo gratuito de la mujer le proporciona. Las medidas, por tanto, que ese mismo estado debería aplicar para acabar con la explotación femenina constituye una transformación rotunda del mismo.

Mientras el modo de producción doméstico subsista como fundamento del capitalismo, el trabajo doméstico realizado en el seno de la familia sea imprescindible para el mantenimiento de la sociedad, las mujeres permanecerán adscritas al mismo, trabajen o no, además asalariadamente y destinadas, por su especialidad reproductora, no sólo a la fabricación de niños, sino también a su manutención y cuidado durante los años de juventud de su vida, de modo que les será imposible invertir en su propia formación profesional su mayor capacidad física y mental. Ello seguirá, inevitablemente, apartándolas del mercado de trabajo y de los puestos de poder tanto en la economía como en la política.

Y mientras la estructura familiar se mantenga en las mismas condiciones, como unidad económica en la cual la mujer es el sujeto trabajador, cuya actividad en el trabajo doméstico y en la reproducción proporciona un enorme beneficio social, sin que sea retribuido y ni siquiera reconocido, no debemos contar con que la violencia machista se erradique de nuestras sociedades.

El cambio que requiere nuestra sociedad es mucho más profundo que una ley, una asignatura o un permiso de paternidad. La socialización del trabajo doméstico y a dependientes, esa es la necesaria revolución feminista.

Post publicat a Dones en xarxa

"¡Las bofetadas se las dan a las mujeres...no al género!" Lidia Falcón,

Compartimos la entrevista que realizaron a Lidia Falcón en La Contra de La Vanguardia el pasado 11 de marzo. Esperamos que sea de vuestro interés.